Jiro, dreams of sushi...

Dia 23 d'agost, 11h del matí. Si fossim a Sitges sentiria els nervis a flor de pell. Això està a punt de començar. Que tothom cridi ben fort allò de Oh! Gloriós Sant Bartomeu...

Però jo no sóc a Sitges, sóc a Tòquio i ès el nostre últim dia de viatge.

Nogensmenys, també estic molt nerviós, i comparteixo aquest neguit amb la Sandra i la Chinantsu. Fa mesos que vam reservar seient a un dels millors restaurants de Sushi del món i avui és el gran dia, avui assaborirem un dinar al Restaurant Jiro Roppongi.

Si algun dia en teniu ganes, visioneu el documental anomenat "Jiro, dreams of Sushi". El senyor Jiro, de 94 anys, està considerat el millor cuiner de Sushi del món. El seu restaurant, malgrat trobar-se a una estació de metro i no tenir ni lavabo propi, té 3 estrelles Michelin i ningú s'atreveix a dubtar de la seva ideneotat. 

Nosaltres no hem pogut aconseguir taula en aquest restaurant però sí que ho hem lograt per al del seu fill el qual porta més de 40 anys treballant amb el pare. El restaurant es diu Jiro Roppongi i és una còpia simètricaal del pare, té dues estrelles Michelin i, com no, tampoc té lavabo a dins. Té capacitat per a 8 persones que són ateses per 4 treballadors ( tots aprenents) i el gran Chef, el senyor Jiro Jr. 

Penseu que quan parlo d'aprenents parlo de gent que potser porta 10 anys a la cuina i encara no els han ni deixat tocar un ganivet. Mireu el documental i al·lucinareu.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Doncs jo us en ofereixo 16 d'imatges, 16 "simples" peces de Sushi que són les que hem anat degustant de manera acompassada, a un ritme tranquil però sense cap pausa. No sóc un gran coneixedor de la música clàssica però sento fascinació quan algú m'explica alguna obra concreta; cada moviment té un per què, un ordre, un tempo. Avui, al Jiro, he sentit que formava part d'una gran Òpera, d'un gran concert dedicat a mi mateix. Perquè no ha estat simplement veure un espectacle gastronòmic,  en asseure't en aquella barra amb capacitat només per a 8 persones, passes a formar-ne part, el teu cor és el metrònom del'àpat. Tic, tac, tic, tac...Cadascú menja al seu ritme i fins que no acabes un nigiri el senyor Jiro no t'emplata ( i explica) el següent. Ell va fent, va preparant-los a l'instant, davant teu,  només per tu. I la grácia està en què, a la vegada, també treballa al ritme dels altres comensals. Però tots oblidem que hi ha set persones més menjant i sentint el mateix. El senyor Jiro i tu, tu i el senyor Jiro, ningú més. Tant sols aixecant una cella, només mirant de reüll, sap a qui li toca rebre la següent peça. És la màgia que comença al mercat i acaba a les nostres boques. És l'art de cuinar el Sushi. Un Sushi que, malgrat hem pagat a preu d'or, hem assaborit de tal manera que no ens n'arrepentim. Poques vegades tornarem a provar quelcom igual. 

Així doncs, aquí van les imatges, sense filtres, sense retocs. Simplement, peix cru:

No sé si estava preparat per gaudir d'aquest menjar i notar-ne la diferència respecte altres. Però el cert és que en el meu record, serà difícil oblidar mai aquest dia. 

A Tòquio també hem aprofitat per veure alguns barris plagats de frikies i fer quatre compres. 

El viatge s'ha acabat i amb ell, el blog sobre Japó. Tot i així, d'aquí a un temps, després de madurar l'experiència pel país del Sol naixent, crec que escriuré un petit epíleg perquè aquests japos són tan raros i el xoc cultural tan bèstia que, un cop paït, s'ha d'escriure una breu reflexió.

Arigato!!!!!!

Finally... SURFING

Quan planificàvem el viatge, teníem clar que volíem començar fent platja i relax i acabar de la mateixa manera. I és així com ho hem fet. Estem de vacances i ens encanta passar el dia sense fer res, devorant un llibre, passejant vora el mar,  gaudint del Sol i, en el meu cas, fent una mica de surf sempre que el mar em deixi.

El dia 16 de juny arribem Hyuga, a la prefectura  de Miyazaki, una zona que reuneix les condicions perfectes per tancar el nostre viatge. 

Miyazaki es troba al sud de la principal illa de Japó, a unes quatre hores en cotxe d'Osaka. Aquí hi tenim a en Masa i la Minori, uns amics que vam fer a Austràlia i que fa deu anys que no vèiem.

El retrobament ha estat genial. Hem pogut compartir una setmaneta amb ells i els seus fills de 5 i 3 anys: en Masa Mune i en Masa Haru.  A més, tornem a trobar-nos amb en Jordi i la Chinatsu que passaran tres dies més amb nosaltres. 

La Minori i en Masa regenten un hostel acollidor amb capacitat per a 20 persones. Nosaltres però, ens allotjem a casa seva. Hi ha un petit detall, a l'habitació no estem sols: una aranya de més mig pam es passeja tranquilament dia i nit per la casa. No ens fot molta gràcia despertar-nos a mitja nit i trobar-nos aquest bitxarraco a pocs centímetres del nostre nas.

Però ens hi hem d'acostumar perquè aquí, la fauna ès abundant. Aranyes, escarbats, libel·lules, mosquits i, sobretot, molts crancs es passegent amunt i avall sense cap tipus de vergonya. Quan dic molts crancs dic que, de camí a la platja ( 5 minuts caminant en mig de l'absoluta selva verge) se'ns creuen cada dia, i sense exagerar, més de mil crancs. Petits, grans, enormes, blancs, marrons, taronges...mai no havia vist tants crancs en un sol dia.

Els tres primers dies ha fet mal temps ( molta pluja) però les onades han estat perfectes; no gens grans però perfectes. Després, ha sortit el sol ( és arxiconeguda la tanorèxia que tenim la Sandra i jo per tant hem estat contentíssims) però el mar s'ha embravit, les onades s'han desfassat i m'he quedat sense poder ficar-m'hi ( un té clar quins són els seus límits i no és falsa molèstia quan afirmo que el surf no és el meu esport perquè no sóc prou valent).

Els dies aquí han passat tranquils; alhora, però, ens ho hem passat molt bé, hem passejat, hem rigut, hem recordat vells temps i hem menjat molts plats típics de la zona. Plats típcs i estranys com, per exemple, el pollastre cru. Sí sí, pollastre absolutament cru, sense cuinar. Pot semblar fastigós però la vetitat és que és deliciós; com també ho és el fetge de pollastre cru. Sorprenent oi? 

La veritat, és que aquesta setmana a Hyuga ens ha fet rejovenir una mica, estar-nos en un bacpacker, compartir sobretaules amb altres hostes d'arreu del món, fer barbacoes a l'aire lliure, cuinar truita de patates per a amics estrangers i, sobretot, recordar l'època que vam viure a Austràlia ens ha fet sentir, per moments, que tornàvem a tenir 20 anys. 

Com que estem en temporada alta, a part de gaudir de les vacances, també hem intentat ajudar una mica en el funcionament del hostel. Ha estat divertit ( i esgotador) pintar i fixar tot un tancat de fusta per a la piscina i deixar-ho tot preparat abans que arribi el següent tifó (aquest el tenim a prop, segurament ens agafarà abans que deixem Japó). 

I els dos nens? Des del primer moment que vam veure els fills del Masa i la Minori, en vam quedar enamorats (les fotos parlen per sí soles). Són com una joguina, sempre riuen, carinyosos i molt educats. A més, el de 5 anys domina l'skate i, sobretot, el surf. Això sí, veure un nen de 5 anys agafant millors onades que tu no fa tanta grácia...

Ara sí que sí, entrem a la recta final. Només ens queda passar 2 nits a Tòquio. A Tòquio ens espera una gran sorpresa, la traca final, la cirereta del pastís per arrodonir un viatge que està sent un autèntic plaer sensorial. 

Fins aviat.

Arigatooooooooo!!!!!!!

Plorant Sadako

A mitjan anys 50, a Hiroshima hi vivia una nena  que tenia 12 anys i es deia Sadako. Feia 10 anys (el 6 d'agost de 1945) que els americans, havien fet esclatar la gran bomba atòmica i, com molts altres habitants d'aquesta ciutat, Sadako emmalatí greument com a conseqüència de la radioactivitat. Tenia leucèmia. 

Asseguda al llit de l'hospital es passava el dia confeccionant origamis (ocellets de paper) perquè algú li havia explicat que si, ella sola, aconseguia fer 1000 ocellets,  es salvaria, superaria la seva malaltia, es curaria. 

Amb una fe i una força admirable, Sadako dedicava el seu temps a la papiroflexia. 

Això no és un conte, això no es cap llegenda, és la dura realitat. Sadako va morir quan encara no havia arribat als 700 origamis. Va ser una de les 300.000 víctimes de la bomba nuclear. 

Els seus companys de classe van decidir continuar la tasca que ella havia encetat  i van acabar realitzant els 1000 ocellets convertint Sadako en el símbol de la Pau per als infants.

Avui és 15 d'agost, fa just 70 anys que Japó, pocs dies després del llançament del misisil des de l'Enola gay, es rendia davant els Estats Units. I avui, nosaltres estem a Hiroshima. 

Per a mi, era una visita obligada. Vaig cursar la Primària a l'escola Sadako de Barcelona i mai no podré agrair del tot als meus pares l'esforç que van fer per apuntar-m'hi. Sadako significa un clam a la no-violéncia i jo m'hi sento absolutament identificat. Però, a més, Sadako em recorda la meva infància, els meus amics, la meva família, el meu pare...

Així que, visitar el lloc on Sadako va viure i morir, ha estat un moment especial.

La veritat és que,  de bones a primeres, les sensacions que tant la Sandra com jo hem tingut al entrar al Museu de la Pau no han estat bones.

Tolero ( tot i que no m'agrada gens) haver de visitar temples, parcs i jardins plens de gent. Tolero també sentir-me com un bitllet amb potes cada cop que pago per entrar a algun lloc. Però aquí? Al Museu de la Pau d'Hiroshima? El tema és massa important perquè hi deixin entrar tanta gent de cop (centenars i centenars de persones aglotinades veient l'exposició permanent, nens cridant, guàrdies fent-nos passar ràpid...). Poc a poc però, ens hem anat calmant i hem sabut aïllar-nos de la marabunta per, així, prendre consciència del què vèiem, del què llegíem, del què sentíem...

I és que la sensació de tristesa és molt bèstia. Imatges esgarrifadores de persones plenes d'úlceres, objectes mig calcinats rescatats de l'època i explicacions molt crues fan que la pell de gallina sigui constant.

Pell de gallina com la que se'ns ha posat en situar-nos (un cop fora del museu) davant del monument commemoratiu de la Pau que es troba en mig del parc i que conté una flama de condol.

Aquesta flama no s'apagarà fins que no desapareixin per sempre les armes de destrucció massiva. I també davant l'estàtua de Sadako, envoltada per milers d'origamis fets i enviats per alumnes de diferents escoles d'arreu del món. 

Jo sóc mestre, treballo per la quitxalla.  I no puc entendre com algú, un dia va decidir llençar una bomba per arrassar amb tot un poble, fer mal a tanta gent, matar a tots els nens. El més trist és que la Segona Guerra Mundial no va ser l'última de les guerres. Com pot ser que avui en dia encara hi hagi guerres? No us sona molt anacrònic? Fer la guerra, matar a gent, quina vergonya de humanitat...

Bé, no m'allargo. A part dels diferents monuments commemoratius, a Hiroshima també hem visitat l'illa de Miyajima, una bonica illa amb una Tori flotant enorme. 

I no vull obviar el menjar. A Hiroshima hem provat el millor Okonomiyaki de la nostra vida. 

Ara ja està. Prou monuments, prou història, prou caminar. Toca fer rumb a Miyasaki, toca tornar al turisme de platja, de banyador i, esperem, toca per fi fer surf.

Una abraçada des de Hiroshima i per sempre i sempre: NO A LA GUERRA!