Dia 23 d'agost, 11h del matí. Si fossim a Sitges sentiria els nervis a flor de pell. Això està a punt de començar. Que tothom cridi ben fort allò de Oh! Gloriós Sant Bartomeu...
Però jo no sóc a Sitges, sóc a Tòquio i ès el nostre últim dia de viatge.
Nogensmenys, també estic molt nerviós, i comparteixo aquest neguit amb la Sandra i la Chinantsu. Fa mesos que vam reservar seient a un dels millors restaurants de Sushi del món i avui és el gran dia, avui assaborirem un dinar al Restaurant Jiro Roppongi.
Si algun dia en teniu ganes, visioneu el documental anomenat "Jiro, dreams of Sushi". El senyor Jiro, de 94 anys, està considerat el millor cuiner de Sushi del món. El seu restaurant, malgrat trobar-se a una estació de metro i no tenir ni lavabo propi, té 3 estrelles Michelin i ningú s'atreveix a dubtar de la seva ideneotat.
Nosaltres no hem pogut aconseguir taula en aquest restaurant però sí que ho hem lograt per al del seu fill el qual porta més de 40 anys treballant amb el pare. El restaurant es diu Jiro Roppongi i és una còpia simètricaal del pare, té dues estrelles Michelin i, com no, tampoc té lavabo a dins. Té capacitat per a 8 persones que són ateses per 4 treballadors ( tots aprenents) i el gran Chef, el senyor Jiro Jr.
Penseu que quan parlo d'aprenents parlo de gent que potser porta 10 anys a la cuina i encara no els han ni deixat tocar un ganivet. Mireu el documental i al·lucinareu.
Diuen que una imatge val més que mil paraules. Doncs jo us en ofereixo 16 d'imatges, 16 "simples" peces de Sushi que són les que hem anat degustant de manera acompassada, a un ritme tranquil però sense cap pausa. No sóc un gran coneixedor de la música clàssica però sento fascinació quan algú m'explica alguna obra concreta; cada moviment té un per què, un ordre, un tempo. Avui, al Jiro, he sentit que formava part d'una gran Òpera, d'un gran concert dedicat a mi mateix. Perquè no ha estat simplement veure un espectacle gastronòmic, en asseure't en aquella barra amb capacitat només per a 8 persones, passes a formar-ne part, el teu cor és el metrònom del'àpat. Tic, tac, tic, tac...Cadascú menja al seu ritme i fins que no acabes un nigiri el senyor Jiro no t'emplata ( i explica) el següent. Ell va fent, va preparant-los a l'instant, davant teu, només per tu. I la grácia està en què, a la vegada, també treballa al ritme dels altres comensals. Però tots oblidem que hi ha set persones més menjant i sentint el mateix. El senyor Jiro i tu, tu i el senyor Jiro, ningú més. Tant sols aixecant una cella, només mirant de reüll, sap a qui li toca rebre la següent peça. És la màgia que comença al mercat i acaba a les nostres boques. És l'art de cuinar el Sushi. Un Sushi que, malgrat hem pagat a preu d'or, hem assaborit de tal manera que no ens n'arrepentim. Poques vegades tornarem a provar quelcom igual.
Així doncs, aquí van les imatges, sense filtres, sense retocs. Simplement, peix cru:
No sé si estava preparat per gaudir d'aquest menjar i notar-ne la diferència respecte altres. Però el cert és que en el meu record, serà difícil oblidar mai aquest dia.
A Tòquio també hem aprofitat per veure alguns barris plagats de frikies i fer quatre compres. 
El viatge s'ha acabat i amb ell, el blog sobre Japó. Tot i així, d'aquí a un temps, després de madurar l'experiència pel país del Sol naixent, crec que escriuré un petit epíleg perquè aquests japos són tan raros i el xoc cultural tan bèstia que, un cop paït, s'ha d'escriure una breu reflexió.
Arigato!!!!!!
