Panamà (I): Platooooooo

Sóc un afortunat. Sí, negar-ho seria d'hipòcrita. Pocs mesos després de gaudir de terres nipones, ara he decidit passar les festes nadalenques sota un sol d'escàndol. Des del 22 de desembre em trobo assaborint...PANAMÀ. 

Bé, de fet el 22 per la nit, sense ni haver paït el dinar ( i el gintònic) amb els mestres de l'escola, vaig agafar el primer dels avions direcció Ginebra (sense tònica ni llimona). 

Aquesta vegada, viatjo amb 3 colegues:

L'Albert, àlies Huervix Escurkix. Amic meu des del parvulari i persona important en la meva vida. Un tiu despreocupat, un happy de la vida.  Aficionat a l'agricultura i molt tranquil sempre i quan pugui prendre de tant en tant una tila ( uns quants dies sense til·la poden desquiciar-lo bastant i la resta en patim les conseqüencies). Dins el grup s'encarrega de que no ens falti cocacola, cacahuets i altres snaks. No hi ha manera que ens cedeixi el seient del copilot, sempre se'l fa seu des del minut 1. El Huervix és el primer en posar-se a recollir i ordenar l'habitació..però també és el primer en perdre-ho tot.

El Guillem, també conegut com Willy Manduca. M'ha acompanyat en altres viatges com Filipines, Indonesia o California i sempre ho hem passat genial. Una persona serena, tranquila i amb gran capacitat d'actuació davant situacions de risc. És molt meticulós a l'hora de cuidar les coses ( principalment quan són seves ). És el conductor oficial del viatge ( amb cert complexe de Carlos Sainz).

El tercer company és el Borja, Borjamen pels amics. Com el Guillem, va ser company meu d'Institut. El més jove en edat però el més grandote fisicament. Alegre i feliç, sempre disposat a regalar un somriure. Ell no s'encarrega de res en especial, ens fa por donar-li cap responsabilitat,  però crea bon rotllo, i això ja és molt. El Borja és  capaç de venir de viatge amb quatre duros pensant que els diners ja cauran del cel...

I finalment, estic jo. Què dir de mi mateix? Els que em coneixeu ja sabreu com sóc: hipocondríac, obsessiu i molt  prudent davant del perill ( per no dir poruc). Sóc tossut i tinc sempre ganes de dir l'última paraula. M'encarrego de reservar els hotels i de gestionar el pot comú. El meu àlies, Canutslater.

Doncs aquests 4 elementos formem part d'una associació esportiva de la qual en som socis fundadors. Som l' "Espumilla team". L'Espumilla team compta amb la gens menyspreable xifra de 6 afiliats. Nosaltres 4 més l'Aleix i el Jordi, tot i que ells juguen una lliga superior. 

Cada Nadal, els espumilles busquem una destinació concreta per anar a fer veure que surfegem. Si formessim part d'una peli però, ens acostaríem més a Resacon en la Vegas que a Perseguint Maverics. Som tot un quadre. Normalment anem al Marroc però també hem visitat Canàries i, ara, Panamà. 

Doncs el dia 22 de desembre, el Guillem, el Huervix i jo ( el Borja vindria més tard), vam volar a Suissa. Vam dormir a un motel de carretera perquè al dia següent, pel matí, volàvem a Nova York. A Nova York, com que tenírm una espera de 12h, vam aprofitar per fer de turistes. És força pretensiós voler veure Nova York en poques hores però si li sumem que ens va caure un diluvi la cosa es complica encara més. Ens vam convertir en tres turistes vagant per NY amb l'aigua fins els turmells. 

Tot i adquirir uns paraigües del todo a cien, no va ser l'experiència més agradable del món. Ara, Nova York és Nova York. Vam veure Boadway, Times square,  el Madison square garden, la cinquena avinguda, la setena i, també l'Empire State (o part d'ell, ja que la boira només va deixar-nos veure la meitat de l'edifici). 

Calats fins les orelles, i amb els dits dels peus arrugats com iaietes de 90 anys, vam tornar a l'aeroport per marxar cap a Ciutat de Panamà. Retard en el vol, overbooking i viatge de 5 hores en una merda d'avió, a les 5h30 del matí del dia 24 de desembre, ens plantem a Panamà. Aquí comença l'odissea. Estem cansats, molt cansats. Després d'esperar una hora que surtin les taules de surf, no arriben. S'han quedat a Newark, no saben quan ens les portaran i ens denanen que esperem una estona per saber si les embarquen en el següent vol. Decidim esperar i anar a donar una volta per la ciutat.

L'empresa que ens ha de llogar el cotxe que fa mesos que tenim reservat ens diu que no li queden cotxes. Al cap de molta estona, aconseguim que una altra companyia ens llogui un cotxe, un subaru 4x4 que farà que el Guillem es pugui desfogar.

Visitem el canal, oh que macu, i tornem a l'aeroport. 

On estan les nostres tabluquis de surf? No en tenen ni idea. Fa més de 4 hores que hem aterrat i tenim ganes d'arribar al nostre hotel i dutxar-nos. Deixem les nostres dades a la responsable United Airlines i ens pirem.

El primer destí a Panamà és Pedasí, a l'oest. Més de 4 hores de cotxe que es fan eternes. Fa més de dos dies que hem sortit del Prat. La mateixa roba ( això mai és un problema pels espumilles però aquesta vegada arribem al límit), bruts, humits ( recordeu el xàfec a NY) i suats. 

El nostre hostel està molt bé, tenim aire acondicionat i una piscina d'aigua un xic verdosa, però és súper agradable. La platja amb onades ens queda lluny ( a mitja hora) però el trajecte és molt bonic.

Després d'un dia intentant contactar desesperadament amb United Airlines sense sort, per la nit del dia  25 ( fum fum fum) com per art de màgia ens apareix una de les bosses amb tres de les nostres taules. 

L'altra bossa, ens arribaria el dia següent pel matí, mentre estem esmorzant. Don Carlos, el transportista, és l'encarregat de fer-nos-les arribar. 

Un personatge aquest don Carlos. El convidem a un cafè i ens explica el seu currículum ( currículum inflat per tot arreu com si nosaltres haguéssim de contractar-lo per a alguna feina).

Ja tenim totes les taules!!!!

La platja de Venao ( on es surfeja i és mundialment coneguda) és espectacular, una badia enorme de sorra negra amb 4 hostels regentats per estrangers on es pot menjar a preus gens populars i habitat per turistes hippypijos ( molts surfers isralians de bofetada). 

Ho tenim tot, tablukis, platja d'escàndol, sol ( 35 graus), aigua del mar calenteta...què ens falta???? Doncs ens falta el més important: les onades. El Pacífic està totalment parat. És un plat. Màxim, onades d'un pam que intentem aprofitar.

Quina llàstima, quina mala sort. Amb aquest panorama, passem el dia fent cervesetes a les cantines locals o als resorts de guiris buscant aires acondicionats. Fa tanta calor i el sol crema tant que és impossible passar deu minuts sense estar a l'ombra, i fins i tot a l'ombra sembla que estiguem dins un forn d'aire calent. 

Tot el sant dia bebent Balboas ( cervesa panamenya) i escoltant el maleït regeton, odio el regeton. Només hi ha dues coses que crec que haurien de desapareixer d'aquest món, el regeton i el Joel Joan; i sembla que últimament el Joel Joan m'hagi escoltat i no es deixa veure massa. Queda el regeton, quina música més horrorosa.

El Borja s'incorpora al grup el dia 27. L'anem a buscar a una ciutat propera i sopem allà. Quina diferència de preu! Els quatre sopem per menys de la meitat que als resorts i molt més bo. La gastronomia panamenya es força limitada, aquí no tenen cap tipus de cultura culinària i bàsicament, imiten el menjar americà. Tret del cebiche i algun peixet, la resta fluix fluix.

Els dies a Venao s'acaben. Toca agafar el cotxe i anar a Santa Catalina. A veure si allà tenim més sort amb el surf. 

PARLEM DE LA FAUNA?

Per fauna no em refereixo a les brownie panamenyes culones ( els 4 només tenim ulls per les nostres nòvies que hem deixat a Catalunya), parlo dels animals. En ruta, conduint pels caminets de carros, desenes d'àguiles ens ronden constantment. També hem estat a punt d'ateopellar una tortuga.

A la porta de la nostra habitació, a Pedasí, hem trobat un escorpí. 

Gràcia ni una. Com que, últimament, la CUP ha aconseguit que el rotllo assambleari estigui molt de moda, els Espumilles vam debatre què fer amb l'escorpí. Jo, i la meva intenció de xafar-lo amb una vamba, vam perdre la votació. A sobre, vaig haver de sentir que molta militància a ICV però que era un ecologista de pa sucat amb oli...Què voleu que us digui, no em feia cap gràcia saber que a la gespeta per on havia de caminar descalç hi corria un escorpí tan tranquil. 

Un dels dies, esperant a que el mar pugés una miqueta, vam decidir anar a veure els cocodrils que habiten riu a munt. De camí però, ens vam trobar un espectacle de vacunació de vaques i toros rollo rodeo. Allà ens vam quedar, a veure els grangers fent caure els bous a base d'estirar-los  o mossegar-los la cua o retorcar-los el coll. Al final, tothom acabava pel terra, bous i grangers. Tot, maridat amb rom.

 Ben curiós to plegat.

Pròxima parada: Santa Catalina.