"La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda, y cómo la recuerda para contarla".
Amb aquesta frase, Gabriel García Márquez encapçala el seu llibre autobiogràfic "Vivir para contarla".
Entre els grans plaers de les vacances està el fet de poder dedicar moltes estones a la lectura. Intento sempre trobar literatura relacionada amb el país que visito i en el cas de Colòmbia no ha estat diferent. Vaig començar el viatge intentant llegir "Delirio" de Laura Restrepo una escriptora d'esquerres colombiana. Dic intentant perquè només començar-lo ja em vaig adonar que, ni l'estil ni l'argument de la novel·la eren del meu agrat. No em fa cap vergonya afirmar que, si passat el 25% del llibre no hi estic atrapat, el deixo. Llegeixo per passar-ho bé, no m'agrada haver d'agonitzar amb una lectura. Així doncs, la novel·la de Restrepo es va quedar guardada poc després de baixar de l'avió procedent d'Atalanta. Primer intent fallit. Una mica més de sort vaig tenir amb el segon intent: "La virgen de los sicarios" de Fernando Vallejo. Una mica perquè en aquest cas vaig aconseguir acabar-lo; sense massa entusiasme, això sí. Narra la relació d' "amor" entre un home ( totalment desequilibrat) i un sicari de 14 anys. Violència gratuita ambientada en l'època de Pablo Escobar i que preten ser una crítica al Govern colombià però que cau en la reiteració de tòpics fàcils.
La sort de viatjar amb un e-book és que un pot disposar d'una gran oferta de lectures sense carregar pes. Però jo no arrisco més, amb dos intents n'he tingut prou i ara he apostat pel cavall guanyador, un dels meus escriptors favorits: Gabriel García Márquez, part de les cendres del qual estan dipositades a Cartagena de Indias. Ja he llegit moltes novel·les seves, però no m'importa. Estic a Colòmbia i és un bon moment per rellegir, en aquest ordre, Vivir para contarla i Cien años de Soledad.
El dia 8 d'agost per la nit arribem a Cartagena, les sensacions són molt bones, l'ambient és fantàstic, la ciutat enamora. Ens allotgem al barri de Getsemaní, dins la part emmurallada però una mica apartada del centre. És una zona plena d'hotels-boutique i restaurants que intenten oferir cuina d'autor. Getsemaní té molt encant. 
Però per encant, el centre emmurallat de Cartagena. Només entrar-hi, un té la sensació d'estar caminant per la Història. Els seus carrers, la seva gent ( alguns són descendents dels colons espanyols i altres dels esclaus africans que van ser marcats i venuts com si fossin vaques), la seva música ( vallenatos i salsa arreu). És una ciutat colonial súper ben conservada,de cases baixes, de molts colors, amb balconades plenes de flors. Cases d'època que avui són cafeteries, gelateries, hotels, tendes de teles i fins i tot, supermercats. Tot tan ben cuidat que sembla l'escenari d'una pel·lícula. La Sandra comenta que té una similitud amb l'Havana i el cert és que hi ha moltes banderes cubanes, es nota l'agermanament. Cartagena és maquíssima i dóna gust perdre-s'hi. 
Tinc un colega, l'Ernest, que és un crack de la història; quan ens fot un rotllo dels seus, normalment faig veure que l'escolto, a vegades, fins i tot l'escolto. I el vaig escoltar el dia que m'explicava les aventures i desventures de Blas de Lezo per Cartagena. Ara, in situ, he corroborat i ampliat els coneixements sobre aquest home, o més ben dit, aquest mig home (borni i manc). Un paio que, amb l'ajuda de 4 arreplegats, a mitjan segle XVIII, va aconseguir mantenir el fortí de la ciutat dels atacs de les poderoses tropes angleses. Els british, creguts, veient la victòria tan fàcil, fins i tot van encunyar una moneda abans de la victòria. Blas de Lezo se'ls va menjar gràcies a la seva capacitat d'estratègia. D'un dia per l'altre va fer pujar l'alçada de les muralles descol·locant així als invasors anglesos. Es veu que era un "fenòmeno" aquest Blas de Lezo ( el malparit també va fer sang contra els catalans el 1714). Aquí a Cartagena de Indias és tot un heroi. Però per ídol, Simon Bolivar. Diuen (diuen, diuen diuen...) que els nacionalismes es curen viatjant, doncs no serà viatjant a centre i sud Amèrica...A cada poble, a cada ciutat que trepitgem, s'alça una estatua i hi ha un carrer o una plaça dedicat al líder Veneçolà que va aconseguir la Independència de llatinoamèrica contra Espanya. 
La madre pàtria, una, grande y libre que de cop, pim pam pum, es va quedar més pelada que una rata. D'això fa només 150 anys.
Per mi, parlar de Cartagena és parlar de García Márquez. Ni hi va néixer ni hi va morir, però bona part de la seva joventut la va passar a aquesta ciutat. Passejant per les places i els cafès, és inevitable relacionar la ciutat amb la vida i obra de l'escriptor. Trobo que és tan bo en García Márquez! Però l'opinió dels colombians sobre ell no sempre és tan positiva. Molts l'acusen d'snob, diuen que anava de pobre però que en realitat era un burgès. Alguns fins i tot diuen que no va fer res per la seva terra (obvien que molts dels turistes, coneixem Colòmbia gràcies als seus escrits). Fins i tot ens han arribat a dir que va financiar la guerrilla (en una altra entrada paralaré de la guerrilla i els paramilitars). En realitat, penso que li tenen mania per haver-se posicionat al costat de l'esquerra, esquerra que ells temen com si fos el dimoni, esquerra que en realitat no tenen, aquí són rotllo els yankis, o lliberals o conservadors, però tots de dretes i, per cert, tots corruptes. Partits que eduquen la gent per tenir por de l'esquerra (estan esgarrifats que a Espanya existeixi Podemos). Per això molts recelen de García Márquez. A mi no m'han convençut, continuo admirant-lo.
Quan cau la nit, les places s'omplen de gent, autòctons i guiris es junten per beure al carrer, o als bars. La gent veu cervesa o rom i observa els artistes de carrers. N'hi ha un munt. Músics, cantants, mags, ballarins... es porta molt el rotllo breaker. Alguns xavals la borden amb actuacions brillants. 
Cartagena és un bon lloc on escoltar i ballar salsa. Una nit vam anar una jam session de salsa, ballarins elèctrics i músics apassionats. També vam entrar al mític cafè havana ( la Hillary Clinton el va popularitzar amb la seva visita) i vam veure una actuació en viu. 
M'agradaria dir que vaig ballar. Però el que feia jo no era ballar salsa, era, com ho diria, trepitjar raïm amb els peus i fer un moviment apolero amb el tronc, rotllo toquecito d'espatlla. Sóc molt totxo i aquí la gent té un do especial amb el moviment de cintura. El ball del Guillem no va ser molt millor que el meu i ens vam convertir en els típics voyeurs de barra ( otro cubalibre por favor) als quals només se'ls hi acosten les donotes de prepagament. La Sandra, en canvi, amb el seu toc aflamencat, sí que va desmelenar-se. Diferents nois la van treure a ballar i ella, deixant-se portar, semblava que ho hagués fet tota la vida. Ole per ella. 
Ja de matinada, vam acabar en un antro de mala mort ballant al ritme d'una versió hard techno del get down de Paul Johnson, allà sí, vaig poder fer el meu cop de cap i espatlla apoloreo.
A Cartagena ens hem sentit com a casa, fins i tot hem trobat la Font de Canaletes!!!!! ( regal d'Aigües de Barcelona)
Però, com sempre, tot s'acaba perquè toca continuar la ruta. Next stop: Tayrona i Palomino.
