Assaborint...: Colòmbia (II): Tortugues, taurons i marihuana en el paradís.

Després de la calma absoluta i la vida contemplativa a la costa del pacífic, passem quatre nits a Medellin mentre esperem que arribi la Sandra.

Medellin, la temuda Medellin que tot i que encara mira de reüll el seu passat violent on els sicaris eren els reis del carrer, es nota que té ganes de convertir-se en una ciutat cosmopolita i fa punts per ser un dels llocs més hospitalaris del món. La gent és amable, fascinantment amable, sobretot amb els turistes, "Vengan, vengan ciudadanos del mundo, la época del innombrable ya pasó, Medellin es ahora una ciudad tranquila y de paz". En realitat però, quan xerres amb ells, massa sovint apareix el nom de Pablo Escobar. Com si no ho tinguessin del tot superat. I és que de fet, no han passat ni 25 anys des que li van ( o es va) volar el cap.

L'any 92, mentre jo vivia els feliços moments de les olimpíades de Barcelona, a Medellin la gent amb prou feines s'atrevia a sortir de casa seva. Des d'Europa ens muntem les nostres pelis que s'acosten més a les produccions de Hollywood que a la realitat. I la realitat és que Pablo Escobar era un criminal que va tenir acollonits a la major part dels ciutadans de Medellin i de Colòmbia. És cert que va ser una persona molt popular ( i populista) entre les barriades pobres, va edificar edificis per la gent sense recursos (mai hospitals, mai escoles) però sempre a canvi d'un preu molt alt; i aquest preu van ser les vides de nens humils de 14 i 15 anys als quals els donava una pistola i els enviava a matar polis, enemics o deutors, o pitjor encara, a famílies senceres. Eren els sicaris del Patrón que sovint acabaven morts enmig de qualsevol carrer. El poderós Pablo Escobar. Va arribar a estar a la llista de les 10 persones més riques del món. I tot gràcies ( o per culpa) del narcotràfic.

Però la fama el va matar. Volia riquesa però també ansiava poder, volia fotografiar-se al costat de líders polítics i gent de la jet set. Organitzava les festes més sonades de la Terra i necessitava tenir els cotxes més luxosos de Colòmbia. Fins i tot va arribar a ser congressista del parlament colombià ( i així va obtenir immunitat per no ser extraditat als Estats Units). Aquest afany de protagonisme li va costar la vida. Tothom sabia qui era i com guanyava els diners. Tothom sabia que no era només un narco sinó que era el principal responsable del que es va anomenar el narcoterrorisme. La seva mort va provocar la caiguda de tot el cartel de Medellin.

Els que van agafar el seu relleu, a més, van aprendre a ser més sigilosos, a repartir-se les zones de distribució, a no entrar en guerra amb la polícia i a viure de manera anònima. També van aprendre a respectar el turisme per netejar la imatge de Colòmbia. Amb aquesta nova actitud, els nous narcos colombians han aconseguit que el Govern miri cap a una altra banda. Però no ens enganyem, el problema del narcotràfic a Colombia hi continua sent (i hi continuarà sent mentre hi hagi al món més 100 milions de persones disposades a consumir). I la violència a Medellin no ha desaparegut, simplement ha mutat. Passejar pel centre és molt segur però només cal agafar el metrocable i veure les condicions en les quals viuen a les afores ( literalment viuen en fabeles) per entendre que això també és un tipus de violència. A la Colau de Medellin encara li queda molta feina a fer.

Nosaltres dormim a El Poblado, un barri benestant, cool i molt de moda ple de guiris, hostels i restaurants de cuina orgànica.

A part de fer un tour turístic per les propietas del Pablo Escobar, a Medellin també hem passejat per diferents zones del centre, entre elles la famosa plaça amb les escultures de Botero.

Un dia, vam anar en un viatge organitzat a Guatapé ( no està malament però no és imprescindible).

Però no era a Medellin ni al Pablito Escobar a qui volia dedicar aquests post.

El dia 2 d'agost, per la nit, va arribar la Sandra. El 3 volàvem a l'arxipèlag de San Andrés i, el 4, després d'una travessia de tres hores i mitja bastant accidentada ( molta gent vomitant per culpa de les onades) amb un catamaran, arribàvem a Providencia. O podem dir també: arribàvem al paradís.

Providencia és una petita illa situada davant de Nicaragua a 600 km de la costa colombiana. Com tot l'arxipèlag, pertany a Colòmbia però una bona part dels seus habitants desitja independitzar-se. Parlen el seu propi idioma, el crioll (un dialecte inintel·ligible de l'anglès), tenen una cultura i unes costums diferents a les del continent i senten que el Govern central els margina i no respecta la seva autonomia. Em sona una mica això...

Providencia és el paradís caribeny. És una petita illa de 12 km de llarg amb platges d'arena blanquíssima i aigües cristal·lines on poder-nos banyar totalment sols i fer snorkels molt bonics ( desenes d'estrelles de mar a la vora del mar).

Per lo petita que és l'illa, hi ha molts restaurants locals amb un menjar delicisiós, però realment bó, ens hem atipat de peixos acabats de pescar cuinats de diferents maneres (vull destacar un homenatge que ens vam pegar una nit que vam sopar al restaurant Caribbean Place. Com a entrant un ceviche, i després, una llagosta a la planxa i un peixot a la planxa amb salsa de mantequilla de gingebre que es desfeia a la boca... Tot pel costós preu de 20 euros per persona.

La vida passa molt però que molt poc a poc. L'hotel no és res de l'altre món i fa molta calor perquè l'aire acondicionat és força antic. Com que ni la Sandra ni jo ( el Guillem s'ha quedat a San Andres) sabem portar moto, un dels dies lloguem un carro de golf 4x4 i explorem les diferents platges a través de l'única carretera de l'illa.

Ens ho passem bé, gaudim de la pau de Providència. La major part d'habitants són gent de color ( color negre, és clar), afroamericans descendents dels esclaus portats pels espanyols. Hi ha un rotllo molt rastafari aquí, el reagge sona constantment i es respira un flow molt xulo. Una de les nits, amb al carro de golf, ens acostem al bar més famós de l'illa, el Roland Roots Bar que es troba a la platja de Manzanillo.

Ens han dit que podem sopar i que hi ha música en viu. A les 20h però, quan arribem, la cambrera ens informa que avui hi ha un espectacle especial i que no serveixen sopars. De totes maneres, com que li hem caigut bé, ens prepara un ceviche i unes empanades de cranc. El rollo del bar és molt guapo, és un xiringuito de platja amb una foguera al mig, ple de rastafaris. Sona el reagge, s'olora a maria. Però, i la música en viu? Encara no és el moment. El temps passa, es fa tard. Sobre les 23h, quan ja ens disposem a marxar, entra en escena tot un personatge. Túnica blanca, pantalons de camal ample, barret vermell, verd i groc ( colors de la bandera rastafari) i ulleres força grans.

Comença a saludar tothom, una per una, es passeja per totes les taules. Fins que arriba on som nosaltres. Em dóna la mà, una ma aspra i dura, plena de duríssies.

-Hola, soy Roland.

-Ostras eres el dueño del bar no?

-No, soy el creador de todo esto

Serà pallasso el tiu. El creador de todo esto diu. Vaia paio.

-Bueno Roland, pues esto que has creado mola mucho.

-Gracias hermano, ahora vendrá el espectáculo y tendriáis que pagarme la voluntad de 10000 pesos por persona. -Ja hi som.

-Ah, bueno, pero perdona, nos han dicho que espectaculo empezaba a las 21h30 y son pasadas las 23h y aquí no vemos ni músicos ni nada.

-Hermano tienes que tener fe.

-No, si yo fe tengo. Lo que no tengo es tiempo, que mañana tengo que ir a bucear.

-Y yo tengo que ir a pescar. Dadme la voluntad de 10000 pesos cada uno y en un momento empezará el espectaculo. Teneis que tener fe.

-A ver, Roland el Creador de todo esto. Hagamos una cosa, cuando empiece el espectaculo, si aun estamos, te daremos los 10000 pesos, eres tu quien tiene que tener fe.- la meva vacilada no li va agradar gens.

-Esto no va así hermano, no quieres pagar, no pagues.

La cosa es posa una mica tensa, la Sandra no para de donar-me patades per sota la taula. Aquests rastafaris són del buen rollito però potser és millor no posar-los de mal humor.

-Bueno, no nos enfademos. Toma nuestros 20000 pesos.

-Ahora empiezas a tener fe hermano, gracias por tu colaboracion, gracias por dar tu voluntad.

Serà cabron. Mi voluntad impuesta por ti, creador de todo esto que ja m'has fotut de mal humor.

Com ja hem pagat, decidim quedar-nos una estona més. Respiro, i torno a aclimatar-me. El bar mola molt, l'ambient també. Malgrat el person de la túnica, ens trobem molt a gust. Amb nosaltres, venen a seure dues noies xilenes acompanyades d'un altre rasta, aquest sí, ens dóna molt bon feeling. Demanem una altra birra( ja en van unes quantes) i xerrem amb ells una estona. Ell és un dels músics que ha de tocar. Com qui no vol la cosa, ens ofereix fer unes calades del porro de marihuana que està fumant. No sé, ens deixem portar (rotllo nosaltres també som uns tios guais) i ho provem. La Sandra fa una sola calada. Jo en faig tres o quatre, li tornem. Al cap d'uns minuts...ai mare, quin col·locon. No estem acostumats a fumar herba nosaltres. Ui ui ui com puja, no podem parar de riure. Les converses es converteixen en un diàleg de bessucs ( és correcta aquesta frase feta en català?) La boca ens queda pastosa. Quina emboiramenta, quina anada d'olla. Comença el concert. Resulta que es tracta d'un concert de reagge acustic amb instruments rudimentaris. El líder de la banda, com no, és el desgraciat del Roland. Entre cançó i cançó, es dedica a fer uns discursos sobre la importància de tenir fe i sobre lo agraït que està que hàgim col·laborat. No sé si són els efectes de la marihuana però tota l'estona tinc la sensació que només em parla a mi. I en el bar hi ha més de 50 persones. La Sandra ( que també nota que Roland només es dirigeix a mi) no para de riure i fa veure que busca alguna cosa dins el bolso ( rotllo quan l'alumne es corda la vamba per no haver de respondre la pregunta del profe). Jo intento aguantar la compostura i faig veure que m'interessa el que diu. En realitat no paro de pensar "que calli ja i que toquin una altra cançó".

Amb la música en viu, la gent s'anima i comença a ballar. Nosaltres també.

El concert s'acaba i marxem cap a l'hotel. Sort que el carro no corre més de 20 per hora i que l'hotel es troba a 5 min. El dia ha sigut intens, la nit més.

Al dia següent, i amb el cap encara una mica embotat, realitzo dues immersions amb ampolla. A la primera, a 18 metres, veig taurons de punta negra, molt bonics ells, molt elegants. A la segona immersió, descobreixo interessants coralls i una infinitat de peixos. Tot i així, no seria el millor diving de la meva vida.

A Providència, també hem caretejat una mica i hem vist tortugues i mantes.

És d'hora per dir-ho perquè crec que els viatges s'han d'analitzar després d'un temps però les Platges de Providència i la seva calma crec que estaran en el top del viatge.