KÈNIA (III): La màgica illa de Lamu

Jambo, Jambo bwana

Habari gani,

Mzuri sana.

Wageni, Wakaribishwa

Kenya yetu 

Hakuna Matata

(Hola! Hola senyor! 

Com estàs?

Molt bé

Tots els visitants són benvinguts, 

A la nostra Kènia 

no hi ha cap problema)

Cançó kèniana

A mitja hora en avió de Mombasa i a pocs quilòmetres del continent africà  es troba l’illa de Lamu. Forma part d’un arxipèleg i és, de totes les petites illes, la que hi viu més gent.  El dia 9 d’agost vam arribar-hi gràcies, altre cop, a un avió d’hèlix. 

No tinc anècdotes a explicar. No ens han robat, no m’ha atacat cap mico, no he acabat detingut...però les sensacions que hem viscut aquests dies han estat tant intenses que Lamu es mereix una entrada al blog. Sento enveja dels fotògrafs professionals que, aquí, extraurien unes imatges de conte. Jo, no sé si seré capaç de transmetre-ho, però ho intentaré. 

Lamu és màgic. És viatjar en el temps, canviar d’època. Bressol de la cultura suahili, viu a cavall entre l’Àfrica negra i l’aràbia dels Califes. 

Lamu és una autèntica meravella. 

Els carrers, laberíntics, de pedra,  i vorejats sempre d’un  caneló d’aigües residuals, són tan estrets que, en molts d’ells, en prou feines hi passen dues persones alhora. 

No hi ha cotxes, ni motos, ni tuk-tuks. La gent es desplaça a peu, o a sobre un ase. Hi ha burros per tot arreu, alguns transporten sacs: de farina, de gra, de menjar, de roba, de pedres de gran quilatge...altres, transporten persones, i ho fan, amb aquell caminar característic, patós, com de patiment. Però també n’hi ha que estan parats, plantats, immòbils, amb la mirada trista, o perduda, barrant el pas. 

Lamu son els seus ases, però també la seva gent. Conviuen pacíficament diveres religions; a diferència de la resta de Kènia, aquí la major part són musulmans (de diferents branques), però també hi ha cristians. A més, hi ha alguns masais i altres tribus indígenes. 

La gent fa vida al carrer, hi ha moltes botigues: de teles, d’argent, de queviures...i a on no n’hi ha, se les inventen, venedors ambulants de tabac, de llet o d’especies seuen esperant vendre alguna cosa i guanyar algun xelí. I mentre no venen, xerren, entre ells i amb els pocs turistes que hem decidit passar-hi uns dies. Crec que no diré mai tantes vegades la paraula “jambo” com aquí. “Jambo”, hola en suahili. A cada pas, un “jambo” nostre com a resposta al seu. T’aturen, et pregunten com estàs, et somriuen, et donen la ma. Fins i tot, dones amb vel integral que amb prou feines deixen veure els seus ulls al descobert, ens saluden alegrement. “Karibu!”, benvinguts! Sentim a dir sovint. 

No només els comerciants habiten el carrer, també joves i vells seuen a les voreres i, de manera contemplativa, passen l’estona fumant tabac o esnifant-lo; perquè aquí, el tabac d’esnifar és molt habitual entre els homes, i també entre les dones. 

Nens, hi ha molts nens a Lamu. El divorci no està mal vist, homes i dones es casen i es divorcien amb molta facilitat i a cada unió, la segueixen un o dos bebès. És fàcil trobar algú amb 10 o 12 germans de pares i mares diferents. Per tant, el percentatge d’infants i joves és altíssim. Nens i nenes que canten i juguen amb joguines manufacturades per ells mateixos (fetes amb caixes de cartró, amb tapes de plàstic, amb pals de fusta, amb taps d’envasos...) nens i nenes que corren, descalços com molts dels adults, alegrement pels carrers o que es llancen de manera acrobática entre  les barques de les brutes aigues del mar. Nens i nenes que, com els adults, t’aturen i et diuen “jambo” i que estan encantats d’acompanyar-te fins l’hotel. 

Lamu està brut, però és una brutícia bucòlica (si és que mai la brutícia pot ser bucòlica), forma part del seu paissatge genuí. L’olor de de les aigues residuals es barreja amb l’olor a canela o a gingebre pel matí i amb l’olor de samoses i shawarmes per la nit. Aquí, a diferència d’altres llocs, a la nit hi ha vida, hi ha moviment, la gent menja, beu i fuma al carrer. I a nosaltres, ens encanta. Passar la nit a la fresca, asseguts entre els habitants de Lamu i compartir estones amb ells veient la vida passar és quelcom molt recomanable. I, per tan sols un euro,  menjar un chicken-shawarma cuinat al mateix carrer  o unes patates amb ou. O convidar-los a fumar, o comprar per a ells tabac d’esnifar. 

Però, com sempre, no tot és perfecte. Lamu és un port d’entrada de droga, abans era marihuana però ara, el consum d’heroina fumada també és molt habitual. Pels carrers pidolegen yonkies i tarats, autèntics penjats, floten, parlen sols, s’arrosseguen com a zombies i dormen, bruts, entre els excrements dels ases. La SIDA també és present, i molt. Hem tinguts l’oportunitat de visitar una casa d’acollida per a nens i nenes orfes o de famílies totalment desfetes (molt més que desestructurades). Molts d’aquests nens tenen SIDA, però a ANIDAN (l’ONG gestionada espanyols), estan molt ben atesos. Tenen un lloc súper agradable on dormir, se’ls alimenta, se’ls cuida, se’ls tutoritza fins a tal punt que, alguns, són enviats a la universitat un cop superada l’etapa de Secundària. A més, disposen d’un dels millors hospitals pediàtrics de Kènia. ANIDAN són una gran família i necessiten fons per continuar substistint. 

Al costat de Lamu, està Shela. És una illa molt més petita i habitada, principalment, per gent rica que viuen en xalets europeus. Amb una platja de dunes, espectacular i llarga. I hem anat a passar un dia i una nit, amb la mala sort que ens ha plogut i ha fet fred durant tota l’estància. No ho hem pogut gaudir. 

Ara ja a l’avió, a punt d’aterrar altre cop a Mombasa. Ens queden 7 nits a Kènia, una setmana justa. A on ens portarà el vent?

Però no oblidem que... tot això ha passat abans de lo de Tsavo. 

KÈNIA (II): Pole-Pole a Diani Beach

Pole-Pole. Potser és l’expressió suahili que millor defineix els habitants de Kènia. Pole-Pole, sense estrés, sense presses, pren-t’ho amb calma, tranqui. 

Per la nostra mentilitat occidental, quadriculada, crec que pot arribar ser desquiciant conviure amb els kenians. No tenen cap metòde a l’hora de fer les coses, optimitzen malament. Per servir-te un simple cafè poden necessitar 3 viatges d’anada i tornada (sucre, cullera y, després d’una llarga espera, el cafè). I així tot.  Això sí, sempre somriuen, són amables, són simpátics. Però lents, despistats i desorganitzats. Riu-te’n del ritme caribeny. Ells viuen així, tranquils. O t’adaptes ràpid, o la lies a cada lloc que vas. Pole-Pole. 

Després de la fantàstica experiència d’immersió de natura al Masai Mara, la nostra idea era fer nit a Nairobi i agafar un tren cap a la costa est, a Mombasa. Nairobi és horrible, gris, caótic, insegur. A través de booking vam reservar un hotel on poder sopar, dormir  i esmorzar per no haver de sortir-ne fins l’endemà. Un hotel justet però net. Amb una carta de menjar limitada i havent de sopar al ritme de la música màquina dels noranta rodejats de sub-bufers de grans decibels. 

Des de l’hotel, vam intentar reservar els bitllets de tren. Sense places. Ja tornàvem a patir entrebancs. A les 21h de la nit no teníem lloc al tren per l’endemà i vam haver de valorar diferents opcions. 9 hores en cotxe per 150 dolars, 1 hora en avioneta per 180 dolars o esperar tres dies a Nairobi per agafar el tren (5 hores per 60 dolars). Vam descartar aquesta última opció. Desprès de fer un anàlisi ràpid pero intens de quantes avionetes s’estavellen a l’any a Kenia (no volíem patir un Robert Redfort) vam decidir arriscar (alguns els hagués agradat llegir “arriesgar”). Cap de les principals companyies tenia places per anar a Mombasa però, xequejant a E-DREAMS (avís a navegants, no feu servir E-DREAMS per comprar vols desde fora d’Europa)vam trobar un vol que sortia de Nairobi a les 9h30 del matí. E-DREAMS ens va cobrar la seva comissió però no va emetre els bitllets. Així que el dia següent, a les 6 del matí, estàvem esmorzant a l’hotel de Nairobi, sense bitllets, sense que ningú ens donés cap explicació i amb 14 euros menys al compte bancari. Era evident que no podríem volar a Mombasa. Es van activar llavors altra vegada les opcions del principi. Tren al cap de dos dies? 9 hores de taxi? Però el cel se’ns va il·luminar. Viatjar sense plans té el seu costat bo. En comptes de volar a Mombasa, vam trobar un bitllet d’avió (avioneta) per anar a Diani, un poblet de costa al sud-est del país. A les 14h, després d’una hora de viatge amb unes magnífiques vistes del kiliminjaro nevat, arribàvem a Diani. 

Diuen que Diani és la joia de la corona de les platges de Kènia. Però que és un lloc massa turístic. Mireu quants turístes hi ha a la platja:

Sorra blanca, aigua cristal.lina (amb algunes algues a causa de l’època de l’any) i ambient rastafari. No podem demanar més. 

Ens allotgem al Lofta hotel,  un hotel a segona línia de platja regentat per musulmans (no tenen cervesa). 

Els dies passen lents, fem platja pel matí, passegem per les tardes i sopem ben aviat. Tranquils, relaxats, desestressant-nos, gaudint del mar durant el dia i admirant les estrelles a la nit. 

Després d’un primer dia on ens vam mantenir bastant a la defensiva, on defugíem de qualsevol conversa amb locals i ens els trèiem de sobre, Diani va anar guanyant-nos. Poc a poc, vam anar agafant el ritme. Passar una estona xerrant amb els habitants d’aquest lloc pot ser una experiència ben enriquidora. Tenen temps i regalen somriures. Tothom saluda al so de “Jambo!”

Diani no té un centre derermintat. Bàsicament, és una carretera que discorre paralela al mar, amb hotels/ressorts a banda i banda. Les distàncies són força llargues així que sovint ens desplacem amb tuk-tuk. Els habitants locals regenten algunes paradetes (cabanes destartalades) a peu de carretera on venen begudes, fruites i artesania típica. 

També viuen de la venta ambulant per la platja (simpàtics masai o pseudomasai de “mano-blanda” que venen collars, quadres i artesania i s’asseuen a la sorra a explicar-te la seva vida i a preguntar per la teva) i del transport de turistes amb tuk-tuk. Viuen amb  poc, però semblen feliços. 

Els que millor viuen aquí però, són els micos. Estan per tot arreu i no tenen cap mirament. Fins i tot has de vigilar de no deixar les finestres de l’habitació obertes perquè s’hi fiquen i ho regiren tot. 

Un dia, estàvem la Sandra i jo menjant un plat de patates masala (boníssimes) quan, del no res va aparèixer un mico i va intentar robar-nos el plat. La meva reacció va ser agafar la cadira i interposar-la entre el menjar i ell. Habíem esperat més d’una hora per aquell plat de patates i no pensava deixar que me les prenguessin. El molt cabró no es fèia enrere, es va posar sobre dues potes i m’ensenyava les dents, desafiant-me. Jo cridant i ell xisclant. I la Sandra rient... sort que va aparèixer un cambrer amb un tiraxines i el va fer fora. Estic per comprar-me un tiraxines per a les properes vegades. 

Ara ja marxem. Demà, dia 9, a les 6 del matí anirem amb taxi a l’aeroport de Mombasa( unes dues hores) i agafarem una altra avioneta (seguim assumint riscos), aquest cop, marxem a l’illa de Lamu. A veure si allà, continuem contagiant -nos del ritme Pole-Pole, desesperant però beneït Pole-Pole.

Per cert, tot això ha passat abans de lo de Tsavo. 

ASSABORINT KÈNIA (I)

Jo tenia una granja a Kènia....mentida, jo a Kènia no hi tinc res però la veritat és que em fèia molta il·lusió trepitjar per primer cop l’Àfrica Sub Sahariana. El dia 1 d’agost, després d’un altre curs intens, la Sandra i jo vam agafar la motxilla i vam volar cap a Nairobi. Aquest any hem decidit assaborir Kènia i les illes Seychelles. 

Acostumats a fer els llargs viatges amb companyies com Emirates o Qatar, passar 15 hores de vol en un avió tipus vueling per arribar a Nairobi via Casablanca i el Chad amb Royal Air Marroc va ser bastant dur. Però tant se val, a les 4h30 del matí del dia 2 d’agost arribàvem al Jomo Keniata International Airport. Fot un fred que pela.

Kènia és coneguda pels seus Safaris i nosaltres, tot i que intentem fugir de les rutes més turístiques, no podíem saltar-nos aquest pas. Escollir companyia per a fer el Safari no ès fàcil, n’hi ha moltes, moltíssimes i cadascuna té els seus pros i els seus contres; estic convençut que triar-ne una pot comportar més discusions a qualsevol parella que un dissabte a IKEA. Nosaltres vam triar Right Choice Safaris que el mateix dia 2 ens van recollir a l’aeroport i ens van portar a la seva oficina (o el que els africans entenen per oficina). Allà vam conèixer la parella amb qui compartiríem el Safari i també en William, el nostre conductor i guia. En seguida vam connectar amb la parella, un noi i una noia de Nova York (ell d’origen ghanès i ella de mare Portoriquenya), els dos finalitzant la carrera de medicina i, els dos, encantadors. En quant el conductor William, un keniata gras, d’ulls ensangretats, bocamoll i buscavides però de tracte amable...al principi. El Masai Mara està a 6 hores en cotxe de Nairobi, 6 hores l’últina de les quals és un autèntic circuit d’aventures, ideal per fer cross però no per anar en una furgoneta com nosaltres. 

Després de fer el check in al lodge i de dinar bufet com si no hi hagués un demà, a les 16h30 vam entrar al parc per fer la primera de les visites (game drives). No hi ha paraules per expressar què se sent. És impressionant trobar-te en mig de la sabana i veure els animals salvatges d’aprop. Aquest primer dia vam poder veure zebres, nyus, gazeles, impales, hienes i també...lleones. Més de 10 lleones juntes, movent-se sigilosament entre l’herba, buscant el moment per a caçar. Llàstima que a les 18h tanquen el parc i no vam poder veure la caça. 

Ens allotjàvem a l’Azure Mara haven, un lodge al costat de la porta d’entrada. La nostra habitació, una tenda de campanya gegant amb lavabo i tot a dins. És important saber que el parc no està ballat, els animals es poden moure tranquilament per dins i per fora, només els camins d’entrada per a jeeps es tanquen per la nit.  Un petit riu amb algun cocodril separava el nostre campament de les bèsties. I l’única defensa amb la que contàvem era un esquàlid guerrer masai amb un punyal que es va passar tota la nit davant de la nostra tenda. Però portàvem més de 30 hores sense dormir i a les 22h, en la negra nit, amb el cel plagat d’estrelles i a una temperatura de nevera, vam caure fregits. 

Al dia següent vam passar tot el dia dins del Masai Mara. És enorme, amb un dia no en tens prou. I és espectacular. Estem en època de migració, els nyus i les zebres creuen el riu Mara en busca de nous llocs on pastar i és el moment en que els grans depredadors es posen les botes.  La sensació de trobar-se a sobre la furgo (són 4x4 i tenen sostre elevable) i notar l’stress de milers de nyus per creuar el riu és brutal. Són molts, desenes de milers de nyus que criden com si els estiguessin degollant. Es troben a dalt del canyó del riu, a 6 o 7 metres d’alçada, volen creuar nedant, però cap s’atreveix ni tant sols a baixar a la vora. Saben que la corrent és forta, els més dèbils moriran d’esgotament i també saben que uns quants seran devorats pels cocodrils i els hipopòtams. Per això, i perquè els primers en baixar potser seran esclafats pels de darrera, cap s’atreveix a liderar el peregrinatge. I criden, crident molt, i s’empenten entre ells. La tensió és absoluta, ni la gent que es troba dins la vintena de jeeps o furgonetes gosa dir ni una paraula. Silenci dels  humans dins l’eixordidora cridòria dels Nyus. El moment arriba, un dels Nyus fa el primer pas i centenars el segueixen, patinen pel penyassegat, alguns cauen al buit, es trepitgen entre ells i, com estava previst, alguns moren d’esgotament, altres esclafats i, uns altres, són caçats pels hipopòtams. És el gran cicle de la vida. Malgrat la tensió, és una autèntica meravella. 

Encara ara, quan escric aquestes paraules, se’m posen els pèls de punta.

A part de l’espectacle de la  migració dels Nyus, i a part de zebres, gazeles i impales, aquest segon dia al Masai Mara també vam poder veure un mandrós lleó mascle, lleones, lleopards, guepards, estruços, bufals, elefants i jirafes. Ah! I pumbes, molts pumbes. Tot de ben aprop. Vivint en llibertat, com han de viure els animals. 

Per la tarda, vam visitar un poblat Masai. El que vam visitar tenia 2 pares, 10 dones (5 per pare, no està mal) i 40 fills. Els paios ho tenen ben muntat. T’ensenyen on i com viuen, condicions duríssimes en cabanes diminutes fetes d’excrements de vaca on hi dormen la mare amb els seus 5 o 6 fills (fins que el pare decideix que aquell dia s’allita amb aquella mare i llavors els nens s’han de buscar la vida), després, sense unes ganes boges, et fan el ball típic dels masais (salts i més salts com surt als documentals) i et cobren 20 dolars per persona. El que no acabo d’entendre és on guarden els diners i què fan amb ells si van tot el dia mig despullats i només mengen sang de vaca i arròs. 

Jo vaig demanar que em portessin a veure una escola i m’hi van acompanyar. Ara els nens estan de vacances però vaig poder veure les aules. No és el primer cop que visito una escola d’un país del malanomenat 3r món. Però cada cop que ho faig penso el mateix, quina sort tenen els meus alumnes de poder gaudir del mobiliari, el material i la tecnologia que tenen però, alhora, quina llàstima que sovint no ho valorem prou. O potser la sort és la que tenen els nens masais, jo que sé. 

Si tot sortís rodó, no seria un viatge meu, així que el tercer dia de Safari (havíem contractat dues hores de safari per aquest últim dia), la cosa es va torçar. En Wiliam, el nostre guia ens va fer el liu. El molt xoriço ens va voler fer creure que entraríem al parc per un altre lloc que ens venia de camí de tornada i el que va fer és estalviar-se l’entrada. No va haver manera de tornar enrere i la situació es va posar molt negre (mai més ben dit a Kenia). El tiu intentava fer-nos creure que ja estàvem dins el parc i que amb una mica de sort veuríem lleons i elefants quan en realitat estávem fent el camí de tornada cap a Nairobi. Anava dient: “mireu, mireu, crec que allà al fons hi ha una jirafa”. Se’n fotia de nosaltres. Amb prou feines vam veure 2 zebres i 3 gazeles. A sobre, quan li fèiem veure que no èrem imbècils ell es posava agressiu i dèia que mai ningú no havia posat en dubte la seva professionalitat. Tant nosaltres com la parella d’americans que estava amb nosaltres vam flipar. La discusió va anar pujant de to i en un moment donat, la furgo es va fotre dins un forat i va fer un crac. I catacrac. Es va trencar. Per voler-se estalviar les dues hores de gamedrive en vam passar 3 tirats al mig del no res acompanyats de 2 masais que passaven per allà i rodejats de baduins que ens observaven encuriosits. Va haver de venir un mecánic de no se on, desmuntar els baixos de la furgo, reparar-la i tornar-la a muntar. En tot el camí de tornada, el conductor no va obrir la boca, sabia que li cauria el pèl i esperem que així passi, per llest. 

Tot i el trist final, l’experiència al Parc Nacional del Masai Mara ha estat espectacular i crec que sempre, sempre recordaré els moments de sintonia amb la natura. 

Ara ja a Nairobi. Demà intentarem arribar a la platja i pel què sembla, serà una altra odissea. 

Per cert, tot això va passar abans de lo de Tsavo.