KÈNIA (III): La màgica illa de Lamu

Jambo, Jambo bwana

Habari gani,

Mzuri sana.

Wageni, Wakaribishwa

Kenya yetu 

Hakuna Matata

(Hola! Hola senyor! 

Com estàs?

Molt bé

Tots els visitants són benvinguts, 

A la nostra Kènia 

no hi ha cap problema)

Cançó kèniana

A mitja hora en avió de Mombasa i a pocs quilòmetres del continent africà  es troba l’illa de Lamu. Forma part d’un arxipèleg i és, de totes les petites illes, la que hi viu més gent.  El dia 9 d’agost vam arribar-hi gràcies, altre cop, a un avió d’hèlix. 

No tinc anècdotes a explicar. No ens han robat, no m’ha atacat cap mico, no he acabat detingut...però les sensacions que hem viscut aquests dies han estat tant intenses que Lamu es mereix una entrada al blog. Sento enveja dels fotògrafs professionals que, aquí, extraurien unes imatges de conte. Jo, no sé si seré capaç de transmetre-ho, però ho intentaré. 

Lamu és màgic. És viatjar en el temps, canviar d’època. Bressol de la cultura suahili, viu a cavall entre l’Àfrica negra i l’aràbia dels Califes. 

Lamu és una autèntica meravella. 

Els carrers, laberíntics, de pedra,  i vorejats sempre d’un  caneló d’aigües residuals, són tan estrets que, en molts d’ells, en prou feines hi passen dues persones alhora. 

No hi ha cotxes, ni motos, ni tuk-tuks. La gent es desplaça a peu, o a sobre un ase. Hi ha burros per tot arreu, alguns transporten sacs: de farina, de gra, de menjar, de roba, de pedres de gran quilatge...altres, transporten persones, i ho fan, amb aquell caminar característic, patós, com de patiment. Però també n’hi ha que estan parats, plantats, immòbils, amb la mirada trista, o perduda, barrant el pas. 

Lamu son els seus ases, però també la seva gent. Conviuen pacíficament diveres religions; a diferència de la resta de Kènia, aquí la major part són musulmans (de diferents branques), però també hi ha cristians. A més, hi ha alguns masais i altres tribus indígenes. 

La gent fa vida al carrer, hi ha moltes botigues: de teles, d’argent, de queviures...i a on no n’hi ha, se les inventen, venedors ambulants de tabac, de llet o d’especies seuen esperant vendre alguna cosa i guanyar algun xelí. I mentre no venen, xerren, entre ells i amb els pocs turistes que hem decidit passar-hi uns dies. Crec que no diré mai tantes vegades la paraula “jambo” com aquí. “Jambo”, hola en suahili. A cada pas, un “jambo” nostre com a resposta al seu. T’aturen, et pregunten com estàs, et somriuen, et donen la ma. Fins i tot, dones amb vel integral que amb prou feines deixen veure els seus ulls al descobert, ens saluden alegrement. “Karibu!”, benvinguts! Sentim a dir sovint. 

No només els comerciants habiten el carrer, també joves i vells seuen a les voreres i, de manera contemplativa, passen l’estona fumant tabac o esnifant-lo; perquè aquí, el tabac d’esnifar és molt habitual entre els homes, i també entre les dones. 

Nens, hi ha molts nens a Lamu. El divorci no està mal vist, homes i dones es casen i es divorcien amb molta facilitat i a cada unió, la segueixen un o dos bebès. És fàcil trobar algú amb 10 o 12 germans de pares i mares diferents. Per tant, el percentatge d’infants i joves és altíssim. Nens i nenes que canten i juguen amb joguines manufacturades per ells mateixos (fetes amb caixes de cartró, amb tapes de plàstic, amb pals de fusta, amb taps d’envasos...) nens i nenes que corren, descalços com molts dels adults, alegrement pels carrers o que es llancen de manera acrobática entre  les barques de les brutes aigues del mar. Nens i nenes que, com els adults, t’aturen i et diuen “jambo” i que estan encantats d’acompanyar-te fins l’hotel. 

Lamu està brut, però és una brutícia bucòlica (si és que mai la brutícia pot ser bucòlica), forma part del seu paissatge genuí. L’olor de de les aigues residuals es barreja amb l’olor a canela o a gingebre pel matí i amb l’olor de samoses i shawarmes per la nit. Aquí, a diferència d’altres llocs, a la nit hi ha vida, hi ha moviment, la gent menja, beu i fuma al carrer. I a nosaltres, ens encanta. Passar la nit a la fresca, asseguts entre els habitants de Lamu i compartir estones amb ells veient la vida passar és quelcom molt recomanable. I, per tan sols un euro,  menjar un chicken-shawarma cuinat al mateix carrer  o unes patates amb ou. O convidar-los a fumar, o comprar per a ells tabac d’esnifar. 

Però, com sempre, no tot és perfecte. Lamu és un port d’entrada de droga, abans era marihuana però ara, el consum d’heroina fumada també és molt habitual. Pels carrers pidolegen yonkies i tarats, autèntics penjats, floten, parlen sols, s’arrosseguen com a zombies i dormen, bruts, entre els excrements dels ases. La SIDA també és present, i molt. Hem tinguts l’oportunitat de visitar una casa d’acollida per a nens i nenes orfes o de famílies totalment desfetes (molt més que desestructurades). Molts d’aquests nens tenen SIDA, però a ANIDAN (l’ONG gestionada espanyols), estan molt ben atesos. Tenen un lloc súper agradable on dormir, se’ls alimenta, se’ls cuida, se’ls tutoritza fins a tal punt que, alguns, són enviats a la universitat un cop superada l’etapa de Secundària. A més, disposen d’un dels millors hospitals pediàtrics de Kènia. ANIDAN són una gran família i necessiten fons per continuar substistint. 

Al costat de Lamu, està Shela. És una illa molt més petita i habitada, principalment, per gent rica que viuen en xalets europeus. Amb una platja de dunes, espectacular i llarga. I hem anat a passar un dia i una nit, amb la mala sort que ens ha plogut i ha fet fred durant tota l’estància. No ho hem pogut gaudir. 

Ara ja a l’avió, a punt d’aterrar altre cop a Mombasa. Ens queden 7 nits a Kènia, una setmana justa. A on ens portarà el vent?

Però no oblidem que... tot això ha passat abans de lo de Tsavo.