Pole-Pole. Potser és l’expressió suahili que millor defineix els habitants de Kènia. Pole-Pole, sense estrés, sense presses, pren-t’ho amb calma, tranqui.
Per la nostra mentilitat occidental, quadriculada, crec que pot arribar ser desquiciant conviure amb els kenians. No tenen cap metòde a l’hora de fer les coses, optimitzen malament. Per servir-te un simple cafè poden necessitar 3 viatges d’anada i tornada (sucre, cullera y, després d’una llarga espera, el cafè). I així tot. Això sí, sempre somriuen, són amables, són simpátics. Però lents, despistats i desorganitzats. Riu-te’n del ritme caribeny. Ells viuen així, tranquils. O t’adaptes ràpid, o la lies a cada lloc que vas. Pole-Pole.
Després de la fantàstica experiència d’immersió de natura al Masai Mara, la nostra idea era fer nit a Nairobi i agafar un tren cap a la costa est, a Mombasa. Nairobi és horrible, gris, caótic, insegur. A través de booking vam reservar un hotel on poder sopar, dormir i esmorzar per no haver de sortir-ne fins l’endemà. Un hotel justet però net. Amb una carta de menjar limitada i havent de sopar al ritme de la música màquina dels noranta rodejats de sub-bufers de grans decibels.
Des de l’hotel, vam intentar reservar els bitllets de tren. Sense places. Ja tornàvem a patir entrebancs. A les 21h de la nit no teníem lloc al tren per l’endemà i vam haver de valorar diferents opcions. 9 hores en cotxe per 150 dolars, 1 hora en avioneta per 180 dolars o esperar tres dies a Nairobi per agafar el tren (5 hores per 60 dolars). Vam descartar aquesta última opció. Desprès de fer un anàlisi ràpid pero intens de quantes avionetes s’estavellen a l’any a Kenia (no volíem patir un Robert Redfort) vam decidir arriscar (alguns els hagués agradat llegir “arriesgar”). Cap de les principals companyies tenia places per anar a Mombasa però, xequejant a E-DREAMS (avís a navegants, no feu servir E-DREAMS per comprar vols desde fora d’Europa)vam trobar un vol que sortia de Nairobi a les 9h30 del matí. E-DREAMS ens va cobrar la seva comissió però no va emetre els bitllets. Així que el dia següent, a les 6 del matí, estàvem esmorzant a l’hotel de Nairobi, sense bitllets, sense que ningú ens donés cap explicació i amb 14 euros menys al compte bancari. Era evident que no podríem volar a Mombasa. Es van activar llavors altra vegada les opcions del principi. Tren al cap de dos dies? 9 hores de taxi? Però el cel se’ns va il·luminar. Viatjar sense plans té el seu costat bo. En comptes de volar a Mombasa, vam trobar un bitllet d’avió (avioneta) per anar a Diani, un poblet de costa al sud-est del país. A les 14h, després d’una hora de viatge amb unes magnífiques vistes del kiliminjaro nevat, arribàvem a Diani.
Diuen que Diani és la joia de la corona de les platges de Kènia. Però que és un lloc massa turístic. Mireu quants turístes hi ha a la platja:
Sorra blanca, aigua cristal.lina (amb algunes algues a causa de l’època de l’any) i ambient rastafari. No podem demanar més.
Ens allotgem al Lofta hotel, un hotel a segona línia de platja regentat per musulmans (no tenen cervesa).
Els dies passen lents, fem platja pel matí, passegem per les tardes i sopem ben aviat. Tranquils, relaxats, desestressant-nos, gaudint del mar durant el dia i admirant les estrelles a la nit.
Després d’un primer dia on ens vam mantenir bastant a la defensiva, on defugíem de qualsevol conversa amb locals i ens els trèiem de sobre, Diani va anar guanyant-nos. Poc a poc, vam anar agafant el ritme. Passar una estona xerrant amb els habitants d’aquest lloc pot ser una experiència ben enriquidora. Tenen temps i regalen somriures. Tothom saluda al so de “Jambo!”
Diani no té un centre derermintat. Bàsicament, és una carretera que discorre paralela al mar, amb hotels/ressorts a banda i banda. Les distàncies són força llargues així que sovint ens desplacem amb tuk-tuk. Els habitants locals regenten algunes paradetes (cabanes destartalades) a peu de carretera on venen begudes, fruites i artesania típica.
També viuen de la venta ambulant per la platja (simpàtics masai o pseudomasai de “mano-blanda” que venen collars, quadres i artesania i s’asseuen a la sorra a explicar-te la seva vida i a preguntar per la teva) i del transport de turistes amb tuk-tuk. Viuen amb poc, però semblen feliços.
Els que millor viuen aquí però, són els micos. Estan per tot arreu i no tenen cap mirament. Fins i tot has de vigilar de no deixar les finestres de l’habitació obertes perquè s’hi fiquen i ho regiren tot.
Un dia, estàvem la Sandra i jo menjant un plat de patates masala (boníssimes) quan, del no res va aparèixer un mico i va intentar robar-nos el plat. La meva reacció va ser agafar la cadira i interposar-la entre el menjar i ell. Habíem esperat més d’una hora per aquell plat de patates i no pensava deixar que me les prenguessin. El molt cabró no es fèia enrere, es va posar sobre dues potes i m’ensenyava les dents, desafiant-me. Jo cridant i ell xisclant. I la Sandra rient... sort que va aparèixer un cambrer amb un tiraxines i el va fer fora. Estic per comprar-me un tiraxines per a les properes vegades.
Ara ja marxem. Demà, dia 9, a les 6 del matí anirem amb taxi a l’aeroport de Mombasa( unes dues hores) i agafarem una altra avioneta (seguim assumint riscos), aquest cop, marxem a l’illa de Lamu. A veure si allà, continuem contagiant -nos del ritme Pole-Pole, desesperant però beneït Pole-Pole.
Per cert, tot això ha passat abans de lo de Tsavo.
Aixo si que es ser aventurer!!!
ResponEliminaAixò sí que és ser aventurer!!!
ResponElimina