CALIFORNIA (IV):What happens in Las Vegas, stay in Las Vegas...

Però com que jo no tinc res a amagar us ho explicaré tot:

Sortim de Los Angeles i conduim més de 5 hores en línia recta per una llarguíssima carretera construida enmig d'un desert infernal, la calor és inhumana. No és només el sol, el pitjor és que hi ha un vent intens, que et crema la cara. La sensació és d'estar davant un motor que expulsa aire calent, molt calent. 

Emmig del no res, a l'horitzo, després de molta estona de foscor absoluta, apareix una gran bola de llum. Encara tardem una bona estona en arribar. Milions de vats funcionant. Panells de llum de totes formes i colors anunciant hotels, festes i, sobretot, casinos. 

Son les 22h del dijous dia  25 de juliol i hem arribat a Las Vegas.

Ciutat de vici, de joc, del tot està permès; oasi sodomita de la puritana amèrica. 

Ens allotgem en un macrohotel que, com molts, té un casino a dins. L'habitació és antiga però té cert luxe, i comparada amb els llocs d'on venim és tot un palau. Ens dutxem i ens posem guapus, aquesta és una bona ocasió per estrenar texans. La nit és preveu glamurosa. I una merda, Las Vegas no és glamurosa. 

Hauriem pogut anar amb les samarretes de tirants. Las Vegas impressiona, las Vegas és al.lucinant, las Vegas fins i tot atrapa però Las Vegas no té cap tipus de glamour, tot el contrari.

Anem de sala de joc en sala de joc mirant, observant, com si estiguessim al zoo. Hi ha concerts a tot arreu, imitadors de Bon Jovi o gun's roses. Evidentement, també ens trobem a l' Elvis a cada racó, i a noies amb vestit de núvia. Es pot fumar a tot arreu. Ens acostem a una barra i ens prenem una cervesa. De sobte se'ns acosta un paio, tot tatuat, possiblement força begut. Ens paga les birres. És de Dallas, Texas. Té ganes de fer amics. Hem acceptat la seva invitació al beure però no estem massa disposats a aguantar-li el rollo, tot i que fins i tot ens ofereix visitar-lo a casa seva. 

Després de menjar un intent de xino-japonès en plats i coberts de plàstic en un dels casinos decidim començar a jugar. Però no en tenim ni idea! Hem decidit jugar plegats. Ens acostem a una taula de ruleta. Hi ha 4 persones jugant, la taula és plena de fitxes que tapen els números. Traiem 20 dolars de la butxaca  i els posem sobre la taula. La crupier ens mira amb cara rara. Ens diu que l'aposta mínima són 10 dolars. Ens pertocarien 2 miserables fitxes!!!

Ens fem enrere. Quanta pasta s'està drixant aquesta gent! Busquem una altra taula on  l'aposta mínima és de 5 dolars pero en fitxes de dolar. En trobem una, esta en un casino on les taules són de color verd i rosa i les crupiers van "vestides" com conilletes de playboy de color verd. Juguem una estona sense massa sort. Perdem uns 40 dolars entre els dos. Canviem de joc, black jack. Guanyem diners, tornem a estar com al principi. 

Tornem a la ruleta, tenim la sensació que la sort està del nostre costat. La nit es posa tensa. El Guillem proposa un joc més conservador, jo sóc més agressiu, apostes fortes per fer pujar els nivells d'adrenalina. Combinen les dues maneres de jugar. Mentre jugues, et serveixen tot l'alcohol que vulguis de forma gratuita. Alcohol i pitis en un local tancat... Bells i vells records que ara ens semblen super rars.

Comencem a guanyar, apostem primer al 7 i al cap de poques jugades surt el 7. Ens passa el mateix amb el 16. Ens sentim rics. Hem apostat 80 dolars entre els dos i ara tenim fitxes per valor de 150. És el moment de retirar-nos. Però hem vingut a jugar i no ens retirem. Hem de fer saltar la banca.  Poc a poc, jugada a jugada, cigarro a cigarro... Ho perdem tot. Ens hem arruinat ( entenent la nostra ruina com gastar-nos 40 euros cadascu en el joc). És bèstia, hem entrat al casino a les 00h i sortim que son les 5h. Vist d'aquesta manera, gastar 40 euros no ha estat tan dramàtic. 

Trist és veure la quantitat de dones de mes de 50 anys, soles,  deixant-se un pastizal a les màquines escurabutxaques, trist és veure una crupier defallint al nostre davant degut a quelcom semblant a un atac epilèptic causat per la falta la son i possiblement les drogues. Trist és escoltar els crits i els plors de l'home de l'habitació del costat que probablament ha venut fins i tot a la seva dona. Trist és veure que hi ha famílies que deixen que els seus fills de 10 anys vegin tot aquest espectacle. Això són Las Vegas. Mosaltres ja n'hem tingut prou. Marxem.

Hem vingut a fer surf i estem cansats del turisme d'asfalt.

Arribem a les rodalies de San Diego ( la nostra Itaca californiana)  el dia següent a les 23h de la nit. Tenim la mala sort que,a San Diego, hi ha una convenció i és el cap de setmana amb més ocupació de l'any. Està tot ple i nomes trobem un motel que ens ofereix una habitació grimosa i amb escarbats per un preu desorbitat, 80 euros la nit. Estem cansats i els paguem. 

Al dia següent, xequegem la zona i, per fi, ens dediquem sl surfing. Hem comprat dues tauled usades, old school surfboards. És una aposta arriscada. 

Dues 6.0 força gruixudetes, una de dues quilles i una d'una sola quilla de long. 

Continuem sense trobar lloc on dormir i, finalment, decidim dormir al cotxe. Com ens hem de veure, tot l'any treballant per, ara, dormir a un cotxe petit abraçats a les que, a partir d'ara, seran les nostres dues nòvies: les dues taules de surf. 

El dia següent surfegem, surfegem molt a la platja de "la jolla", ens ho passem pipa a l'aigua. Som plenament feliços. 

Dormim utilitzant l'airbnb a casa d'un hippie surfer que ens recorda al jesse pinkman. Bon paio.

A San Diego surfegem i ens posem morenos. Ara sí. Això són vacances.

Però el temps als EUA s'ha esgotat. Pròxima parada: Surfing Mexico!!!! 

CALIFÒRNIA (III): Siempre quise ir a L.A...

El dimecres dia 23 el passem a Los Angeles. Los Àngeles és una mega ciutat de més de 70 km de llarg. Està formada per moltíssims barris i, com a mínim, tres downtowns amb uns edificis altíssims com mai hagi vist. Gratacels enormes forrats de vidre enmirallat. 

Passem al mati a la fancy platja de Malibú. Tot i que l'aigua està força freda, com que fa molta calor ens atrevim a fer un banyet. Primer banyet a la costa californiana!!!!

Al migdia anem a Venice beach, surfing and skating paradise. La història  real dels inicis de l'skate amb els Z boys explicada a la pel.lícula Lords of dogtown ocorre a Venice. La típica escena dels xavals saltant a les piscines buides d'aigua per patinar. També hi ha el moll enorme assentat sobre columnes on les onades i,  amb elles els surfistes, passen pel mig. Però avui el mar continua sense moure's massa. Surten dues onadetes molt xiquis, una d'esquerra i una dreta que 5 o 6 surfistes intenten agafar. 

A la tarda nit, creuem Los Angeles per anar a dormir a casa del Mammou. El Borja, un colega de Barna, ens ha posat en contacte amb ell; no el coneixem però ens ofereix passar la nit a cada seva. Això sí, ens avisa que el seu apartament no es maco i que hem de dormir al sofà. No ens importa gens i acceptem la invitació. 

Abans de continuar, crec que ha arribat el moment d'explicar com ens movem; bé, ens movem amb cotxe, però com ens orientem? Com trobem les destinacions concretes? 

No hem preparat el viatge, no portem cap guia ni cap mapa. Tampoc podem disposar del 3G com quan estem a la península. Llavors, com ho fem? Fàcil. Busquem un punt de wiffi,  mitjançant el google maps busquem l'adreça, fem fotos dels mapes i a partir d'aquí, i gràcies a l'orientació i la capacitat d'anàlisi del Guillem arribem als llocs desitjats. He dit fàcil, menteixo. A partir d'una foto petita d'un mapa d'una ciutat que desconeixem que està a, com a mínim, 200km d'on estem, és força complicat fer-se una idea de com serà el lloc i de com hi hem d'arribar. Però repeteixo, entre que el Guillem té una capacitat orientativa força elevada i jo la poca vergonya de preguntar a qualsevol que passi, al final ens en sortim prou bé. Sempre pot ser però, que ens passi com el que ens va passar dimecres, anant a casa del Mammou. Les indicacions semblavem clares, havíem d'estar al carrer Commonwealth 1723. Vam creuar Los Angeles ( es triga una hora en creuar-la) ens vam endinsar a un dels seus barris de les afores i vam trobar el carrer Commonwealth. Eureka! Ara nomes calia trobar el número... No hi era, hi havia tres i quatre mils però cap mil i pico... Voltes i més voltes, i s'anava fent fosc. Total que ens haviem equivocat de barri i que a Los Angeles hi ha dos carrers anomenats commonwealth. Els punts de wiffi de McDonalds ens estan ajudant molt.

Amb dues hores i mitja de retard arribem a casa el Mammou, s'ha passat mes d'una hora preocupat, esperant-nos al carrer. 

El Mammou és un crack, un personatge però és un crack. Ens rep amb unes quantes ampolles de cervesa en un apartament humil, ell hi està de pas, en una setmana ha de canviar. 

Xerrem, bebem i riem. Quan acabem les cerveses anem a un bar a continuar bebent. Ell porta en aquest barri poc temps però ja s'ha fet amic de la cambrera. 

Com qui no vol la cosa, quan el bar és a punt de tancar, ens proposen anar a un altre pub, la frase exacte que utilitzen és: no has estat a "Los Angeles si no has passat per Jumbo's". El Guillem i jo estem cansats i una mica beguts però accedim. Amb nosaltres dos, vénen el Mammou, la cambrera i, s'hi afegeix la seva novia, que va borratxa com una cuba. Arribem a Jumbo's i...

Ai-las, és un club d'streptease. Crec que no tinc capacitat suficient per descriure el que vaig veure allà dins. El de menys són les streapers. Vaya tela, quina fauna. Un local fosc d'uns 60 metres quadrats. A l'esquerra una barra de bar amb dues cambreres de certa edat, velles glories suposo. A la dreta una tarima elevada uns 60 cm que fa alhora d'escenari i de taula pels clients. Entre l'escenari i la barra de bar un passadís ple a vessar de clients amb cadires ( altes les que toquen el bar i baixes les que toquen l'escenari). Al centre l'escenari una barra de xou vertical. El local està ple de gent, homes i dones, moltes dones, també parelles. Un perfil de gent súper vàriat, del típic motero a la parella de classe mitja alta passant per borratxos demacrats o solitaris depravats. Tots embogeixen al ritme de la música i el ball mentre beuen cervesa o es foten un bistec. Sí, sí a la 1 de la nit, hi ha gent fotent-se un bistec mentre veuen una noia seminua ballant. Cada aproximadament 5 min, surt una noia amb poca roba que es rebuda amb aplaudiments. Comença l'espectacle; tothom es posa a cridar, la gent s'aixeca, aplaudeix, crida i, sobretot, llença bitllets d'un dollar a l'escenari mentre la noia fa moviments eròtics. Plouen bitllets i bitllets sobre l'estreaper que es va treient la roba i insinuant al public. Quan la cançó acaba, i aquí ve la part potser més denigrant, la noia s'agenolla i, arrosegada per terra, recull un a un, tots els bitllets. El seu sou. Pel cap baix, a cada actuació es deuen treure uns 100 dollars, en ocasions fins a 200. Una autèntica xaladura.

Tornem a casa el Mammou, són les dues de la matinada.

El Mammou és un personatge curiós, poques hores després d'haver-lo conegut ja sabrm que és tot cor. Ell és de Tenesse i com centenars de joves americans s'ha instal.lat a Los Angeles buscant fer realitat el seu somni americà. Està escrivint un guió d'una pel.lícula. Ens ho explica sent conscient que la seva empresa és molt difícil, gairebé impossible. La seva tracta d'una noia americana que durant la segons guerra mundial va ser presa pels japonesos a Filipines. Està basada en una història real que va ell mateix va descobrir gràcies a un llibre que guarda com si fos un tresor, un llibre vell ple d'anotacions que ens ensenya amb certa recança. Des que va llegir el llibre per primera vegada, fa cinc anys, va quedar captivat per la història Fins i tot a passat 5 mesos a Filipines documentant-se in situ, está tan ficat en la història que fins i tot admet que en algun moments afquireix una foble personalitat. El guió ja està quasi enllestit, segons diu, queda fer alguns últims retocs. Però el Mammou està trist, enfadat...Fa poques setmanes han anunciat a Holywood l'estrena d'una peli protagonitzada per l'Angelina Jolie fent el paper de soldat a Filipines. Quan el noi se'n va assabentar, se li van caure els collons a terra. 

Pot sembla boig aquest noi, però jo no ho penso. Lluita pel seu somni sent del tot conscient que será molt però molt difícil d'aconseguir, però no abandona. Potser no aconseguirà  fer-jo realitat però jo li desitjo tota la sort del món i, qui sap, si la seva història no triomfa, potser algun guionista li interesserà posar sobre paper la vida del propi Mammou. 

Dijous al mati visitem Beverly Hills i Holywood. El passeig de la fama és un atractiu turístic prefabricat. Ens sentim obligats a recorrer part del carrer buscant els noms de les diferents estrelles. Tot i haver-lo buscat, no he trobat el nom d'en Joel Joan gravat a cap estrella.

També recorrem la Mulholand drive, carretera on els famosos tenen les seves mansions. 

Deixem Los Angeles, ciutat de luxe i ostentació ( ferraris, lamborginis, cases enormes...) però ciutat, també, bastant ortera.

La nit següent la passarem a Las Vegas.

CALIFÒRNIA (II): From Santa Cruz to Santa Barbara, la Big Sur.

Deixem San Francisco el dilluns dia 21 a la tarda direcció Los Angeles. La ruta és prou llarga i bonica com per preveure que trigarem més d'un dia en arribar. Hem llogat un Ford Fiesta automàtic nou  que està super bé, té control de veu i podem escoltar la música que porto a l'iphone. Fer ruta al ritme de Bob Marley sempre és més agradable. Això sí, el cotxe ens ha costat caríssim. Vaig molt per sobre del meu pressupost.

La primera parada la fem a Santa Cruz, la mítica Santa Cruz. Té una platja força ampla i el passeig marítim és un parc d'atraccions, literal. Tot i que està totalment renovat, des dels anys 50 que està allà. Per mi no deixa de ser una estructura de cartró pedra cutre nivell parc de montjuic, mítica, però cutre. 

Santa Cruz, com altres ciutats californianes, té un moll, que entra dins el mar aguantat per nombroses columnes. El mar està plat, ni una onada. En una plataforma lligada al moll, uns lleons marins descansen impertèrrits davant de la mirada curiosa de turistes ( el Guillem i jo entre ells). 

De Santa Cruz, continuem carretera avall; com que els preus dels hotels ens semblen massa cars, hem decidit utilitzar la plataforma "airbnb" per passar les dues següents nits ja que és, en principi, més econòmic.

Per tant, la següent parada és Salinas. Ens acullen una mare i una filla molt amables en una típica casa americana. Llit súper còmode i banyera! Destacar que una de les parets de la casa hi ha un cap de cèrvol ( o algun bitxo semblant) que la dona havia caçat. Tela marinera amb la dona.

L'endemà al matí, continuem baixant i agafem l'anomenada Big Sur. Uau. Impressionant. Mai no havia vist una carretera tan espectacular. Imagineu, les corves del Garraf durant mes de 250 Km. Sempre vorejant el mar, vas comprovant que el paissatge va canviant. Un primer tram boscós, amb arbres mil.lenaris, enormes altíssims; un segon tram més mediterrani on constantment vam gaudir del vol de les àligues i un últim tram desèrtic, més pla i amb llargues platges de sorra. Tot el viatge amb vistes espectaculars, grans penyasegats i, de tant, en tant trobem elefants marins descansant per la costa. 

Uau altre cop. 6 hores al.lucinants de carretera. 

Reventats, però feliços, arribem a Santa Barbara. La dona que ens "acull" és una autèntica mal parida. Viatgem sense internet, només ens conectem quan trobem wi-fi. Des de Salinas, vam escriure a la dona de Santa Barbara que arribariem entre 18h i 19h. A les 19h20, esgotats del viatge, ens plantem a casa seva després de donar ines quantes volted smb el cotxe ( un dia dedicaré una entrada a explicar com ens orientem, prrquè té guassa la cosa). La dona no hi és, no tenim telèfon i demanem a un veí que la truqui. Parlem amb ella, arriba en 10 min. És una dona d'uns 45 anys.  Nosaltres estem contentíssims de veure-la, ens fa il.lusió estar i dormir a la luxosa Santa Barbara (qui sap, potser tenim de veí al Jack Johnson...), però ella ens diu un simple "Hi", ens fa pujar a casa seva en silenci i un cop dins, ens fot una senyora bronca. Diu que li havíem dit que arribariem a les 19h ( si són les 19h20!!!) i que per què no ens hem llegit les instruccions que ens va enviar ( però si la vam avisar que no teníem internet!) que haviem d'aparcar a la part del darrera de la urbanització i no a la de davant. Ni un "què tal, com ha anat el viatge, d'on sou..." Simplement diu que no està happy, serà cabrona la molt histèrica. Ens ensenya l'habitació i ens passa, emmarcades en vidre ( com si fossin els deu mansments esculpits en pedra) les normes de la casa ( sí, més normes, unes 10 o 12), entre elles: no parlar per la urbanització ni a la terrasa per no molestar els gossos dels veïns, no dutxar-nos ni abans de les 7h ni despres de les 22h o no fer cap soroll a partir de les 23h.  Després de tot el rotllo, ens diu que marxem a sopar i que no molestem quan tornem. Però si encara tenim les motxiles al cotxe!! anem fets uns gitanos i ens agradaria dutxar-nos! "No, no, millor marxeu i no us preocupeu per les motxiles, deixeu-les al cotxe que Santa Barbara "is safe" i quan torneu aparqueu on toca o rebreu una multa de 300$" De què va aquesta tia? Li hem pagat 60 euros i no ens ofereix ni un got d'aigua! Aquesta paia és de bofetada.

Suats, bruts ( això no ha estat mai un problema pel duo sacapuntas), i de mala llet pel tracte rebut, anem a passejar i a sopar al centre. Menjar japonès i una ampolla de vi blanc californià. 

Tornem a casa a les 23h i ja no podem dutxar-nos. Haurem d'esperar a l'endamà al matí.

Ces't la vie. 

Pròxima parada: LOS ANGELES!

CALIFÒRNIA ( I ): Don't call it Frisco, its name is San Francisco!

Començo nova temporada al blog adonat-me que no vaig acabar l'anterior...Bé, tant se val.

Aquest cop he decidit saltar a l'altra banda, aquesta vegada viatjo per CALIFORNIA. 

Després de 2 vols que se'm van fer  eterns( perdua de connexió inclosa) on els moviments estomacals van agafar el protagonisme des del minut 2, vaig arribar a San Francisco el 18 de juliol a les 21h de la nit. Allà m'esperava el Guillem, un any mes, travelmate que, aquesta vegada, m'haurà d'aguantar sol.

San Francisco és una ciutat espectacular que, alhora, ens és molt familiar. Constantment, tens la sensació d'estar caminant dins d'una peli.

 

I no només pel seu famós skyline, el goldengate i les cases amb les tipiques façanes amb glorietes, també pels carrers amples, els cotxes clàssics i, com no, pel mestissatge i varietat dels seus habitants. Una barreja indissoluble de colors i classes socials. Blancs, negres, pelrojos, mexicans, xinesos, rics, pobres, molt pobres, tarats que parlen sols, fumadors de crack desquiciats, mutilats,  yupies trajats, travellers, bohemis... Tots ells que caminen però no es creuen, que es miren però no es veuen. És més que comú veure un porche passar pel costat d'una vella boja tirant d'un carro de la compra plena de les seves úniques pertinences. 

Impressiona pensar que, aquesta ciutat, que ha estat breçol de la lluita pels drets civils dels homosexuals, ara tanqui els ulls davant la situació de pauperrimitat de molts dels seus habitants.

La ciutat és una península situada en una gran vall. Els seus carrers són increiblement llargs i empinats, grans pujades i baixades que dificulten el seu passeig caminant ( els tramvies son estirats per cordes degut a les grans pendents)

Dormim en un motel auster situat a un barri relativament perifèric, habitat majoritàriament per xicans. Està ple de bars i discoteques d'estil mèxicà. A dos parades de metro, tenim el centre; ple de gratacels i modernitat.

El dissabte al matí ens apuntem a fer una ruta gratuita per Chinatown i North beach, dos barris emblemàtics. El primer, representatiu per albergar, en els seus inicis els chinesos que venien enganyats en busca del dorado i acabaven fent les feines que ningú volia. El segon barri, north beach també anomenat little italy, està ple de cafes i restaurants d'estil europeu i d'una llibreria alternativa que, als anys 50 i 60 va acollir semiclandestinament literatura de la generació beat, escriptors yonkies afincats bàsicament a San Francisco.

Per la tarda, visitem el port i, en especial, el pantalà 39 habitat per lleons marins salvatges que son ja part d'una de les atraccions turístiques de la ciutat. 

Des del port, veiem Alcatraz, la Roca.

El diumenge pel matí, lloguem unes bicis al port i creuem el Golden gate. Uau, és impressionant. Un pont construit als anys 30 què és una joia arquitectònica, enorme, altíssim... I jo que tinc vèrtig... Triguem unes dues hores ( fent parades, moltes parades) des del port fins al nostre destí, a l'altra banda del pont trobem Sausalito ( que no té res a veure amb el de Sitges eh), un barri residencial d'ultra luxe. Teòricament, tenim previst tornar amb ferry però, com que hi ha molta cua, després de dinar, el Guillem em convenç per tornar altre cop amb bici pel pont. 

Al fet d'estar reventat, hi hem d'agegir que em toca pedalejar pel costat dret del pont, el costat que està més a prop de la barana... I jo que tinc vèrtig!!!!!

Em passo els 10 minuts de travessa pedalejant com un boig, mirant al terra i repetint-me el mantra: PAU HO ESTÀS FENT MOLT BÉ NO MIRIS A BAIX, PAU HO ESTÀS FENT MOLT BÉ NO MIRIS A BAIX. 

Els ciclistes que venien en l'altra direcció flipaven.

Diumenge tarda, ens el passem fent compres de manera agressiva i compulsiva de Levis. A menys de 20 euros! Xute intravenós de consumisme americà.

Dilluns deixem San Francisco al migdia, abans però, recollim el cotxe que prèviament hem llogat i anem a esmorzar a Dolores park. Si San Francisco és, "per se", una ciutat acollidora de modernillos, dolores Park i Castro és el barri ultra hipster per exel.lència. Cupcakes i bigotis, muffins i macbooks air everywhere. 

També visitem la mítica residència de Harvey Milk, primer polític estadounidenc en declarar-se obertament homosexual, que va lluitar pels drets d'aquest col.lectiu i que va ser assassinat per aquesta rao. 

San Francisco it's over. Podríem quedar-nos més però no hi ha temps... I a més, fot un fred de collons. 

Proxima parada... Santa Cruz i la big sur.