Sovint pensem (o penso) que per sentir la sensació de vacances absolutes cal anar lluny, molt lluny. Agafar avions i patir jetlag, canviar d'idioma, tastar gastronomia desconeguda, gaudir d'una platja exòtica a l'altra punta del món, canviar de país, de continent... I si bé és veritat que a mi, estar a milers de quilòmetres de casa m'ajuda a trencar amb la rutina hivernal i m'evadeix de la fatiga laboral, també es ben cert que, sovint, valoro poc allò que tenim a prop. Vivim en un paradís i aquesta segona quinzena d'agost ho he pogut seguir corroborant.
He passat 13 dies descobrint el sud d'Espanya, dues setmanes ASSABORINT CADIS.
Cadis, província assoleiada i àrida tocada pel vent alleventat. Zona d'encreuament de les cultures árab i flamenca sense obviar també el seu passat pirata. Lloc de trobada del 1r amb el 3r món i aiguabarreig de l'immens atlàntic i el diminut mediterrani. Cadis, paradigma de l'Espanya canyí...
Passaport en ma, no sigui que la DUI m'agafi amb els pixats al ventre, he pogut disfrutar, juntament amb la Sandra, d'unes platges de somni. Platges salvatges com la del Plamar o Bolonia, que no han patit els efectes del ciment i que estan emmarcades en dunes enormes; o d'altres més urbanitzades però precioses com la "playa de los Bateles" o de la "Barrosa" de Chickana. Platjes llargues, quilomètriques però també caletes petites, arreserades de l'embojidor "levante" com la cala del "Pato" o el "Frailecillo".
Platges abarrotades de gent i també platges desèrtiques, sense gaire bé ni una ànima. És d'admirar la professionalitat de la gent a l'hora d'assistir a la platja. El mínim és que tothom s'hi planti amb la seva cadira, el seu para-sol i la seva nevereta carregada de cerveses. I d'aquí a endavant. Hem pogut observar auténtiques obres arquitectòniques i d'ingenieria platgística: taules plegables, haimes desmontables, neveres amb rodes 4x4...tot per passar un dia a la platja sense estar-se de cap luxe ( deliciosos plats culinaris i gintonics inclosos).
Però no són les platges l'únic encant del sud. El sud és alegria, és gent salada i animada, són poblets acollidors i fantàstics. El casc antic de la ciutat de la ciutat de Cadis, la "taceta de plata" és encantador, amb carrers que evoquen a l'edat mitjana, estrets i adoquinats. No ens podem estar de visitar el gran teatre "Falla", escenari de les "chirihotas" carnavalesques.
I si Cadis es bonic, que dir de Vejer, poble d'interior agermanat amb Chowen a pocs quilometres de Conil. Vejer, el blanc immaculat Vejer que, a voltes, recorda el bell Sitges primitiu, el Sitges petit i net...per què se'ns ha deixat escapar la preciositat de Sitges? Vejer, situat a dalt d'un turó i que manté unes muralles intactes i que té com a símbol a les "cobijadas", dones que anavem totalment cobertes amb molta similitud de la tradició musulmana. Aquesta manera de vestir està prohibida des de la guerra civil.
Conil també està contruit en blanc, però la massificació turística ( en gran nombre turisme de borratxera) convida a no quedar-s'hi massa, ha de ser un poble preciós... a l'octubre.
Cadis, Conil, Vejer... també Tarifa des d'on observar Àfrica i sentir-la tan a prop. Solament 14 quilòmetres d'aigua separen un continent de l'altre. Sembla que s'hi pugui arribar nedant. No és d'extranyar que, els de baix, estiguin tan temptats a fer el salt. Tan sols 20 minuts de travessia infernal per assolir el somni de la seva vida. Travessia i il·lusió però, que acabarà gaire bé sempre amb tragèdia.
Altres pobles que hem pogut descobrir han estat Caños de Meca i el poblat pescador de Zahara de los Atunes, ocupat durant l'estiu pels més que pijos sevillans que produeixen certa orticària.
A Zahara ( i moltes altres platges), hem pogut gaudir d'una preciosa posta de sol prenent una cervesa i escoltant flamenc en un dels xiringuitos.
Per què aquí els xiringuitos són com déu mana. Pots prendre una cervesa o un batut de fruita natural, però també et pots menjar unes gambes a la planxa, uns ous estrellats o un curry de pollastre a un preu més que raonable.Tenen sovint música en viu i obren fins ben entrada la nit. Estan adequats per sentir -s'hi molt a gust. Res de les amaques pasteloses i carísimes de Sitges. Quant n'hem d'aprendre!!!!
Parlant de xiringuitos em ve al cap el menjar. Buf, quin menjar. Riu-te dels tacos mexicans o el nasi goreng indonès. Catalana, andalusa, italiana o egípcia...Com la cuina mediterrània no hi ha res. I aquí al sud, l'hem pogut gaudir en plenitud. Des dels esmorzar saludables que ens va preparar la senyora Sara durant els primers dies a Roche a la truita de camarons i l'ensaladilla russa del restaurant "el gamba" de Conil.
A destacar: els ous estrellats amb pernil de la Venta el Toro ( Santa Lucia), les mandonguilles amb tomàquet i els chocos del casa ríos ( Bolonia), el tartar de tonyina de casa Francisco ( el Palmar), el salmorejo, el gazpacho i els xipirons d'alguns dels xiringuitos de platja. Per últim, qualsevol plat marroquí de la carta del "Jardín del califa" ( Vejer).
I és que el menjar, és un bon reflex de la cultura i, aquí al sud, per proximitat abunda també el menjar marroquí.
Han estat uns dies fantàstics, acompanyat de la millor parella del món, on hem pogut descansar, prendre el sol, menjar, llegir, passejar, riure i trobar-nos amb vells amics. Fins i tot surfejar alguna mini onada. Uns dies ideals per carregar piles abans de la tornada a la feina.
No puc acabar sense estar-me de dir que no em sento espanyol, jo sóc únicament català (i molt català). Però que sigui radicalment independentista no treu que admiri la cultura, la gastronomia i els paisatges de les Espanyes així com la seva adorable gent.
Fins la pròxima país germà, fins ben aviat.
Ara ja estem a Sevilla, preparats per tornar a casa. Fa gaire bé un més i mig que no dormo al meu llit, que no em pego una juerga amb els colegues i que no veig a la família. I la veritat, ja tinc ganes.
Toca tornar a la rutina i començar a prepapar el viatge que assaboriré l'estiu que ve.
