Finally... SURFING

Quan planificàvem el viatge, teníem clar que volíem començar fent platja i relax i acabar de la mateixa manera. I és així com ho hem fet. Estem de vacances i ens encanta passar el dia sense fer res, devorant un llibre, passejant vora el mar,  gaudint del Sol i, en el meu cas, fent una mica de surf sempre que el mar em deixi.

El dia 16 de juny arribem Hyuga, a la prefectura  de Miyazaki, una zona que reuneix les condicions perfectes per tancar el nostre viatge. 

Miyazaki es troba al sud de la principal illa de Japó, a unes quatre hores en cotxe d'Osaka. Aquí hi tenim a en Masa i la Minori, uns amics que vam fer a Austràlia i que fa deu anys que no vèiem.

El retrobament ha estat genial. Hem pogut compartir una setmaneta amb ells i els seus fills de 5 i 3 anys: en Masa Mune i en Masa Haru.  A més, tornem a trobar-nos amb en Jordi i la Chinatsu que passaran tres dies més amb nosaltres. 

La Minori i en Masa regenten un hostel acollidor amb capacitat per a 20 persones. Nosaltres però, ens allotjem a casa seva. Hi ha un petit detall, a l'habitació no estem sols: una aranya de més mig pam es passeja tranquilament dia i nit per la casa. No ens fot molta gràcia despertar-nos a mitja nit i trobar-nos aquest bitxarraco a pocs centímetres del nostre nas.

Però ens hi hem d'acostumar perquè aquí, la fauna ès abundant. Aranyes, escarbats, libel·lules, mosquits i, sobretot, molts crancs es passegent amunt i avall sense cap tipus de vergonya. Quan dic molts crancs dic que, de camí a la platja ( 5 minuts caminant en mig de l'absoluta selva verge) se'ns creuen cada dia, i sense exagerar, més de mil crancs. Petits, grans, enormes, blancs, marrons, taronges...mai no havia vist tants crancs en un sol dia.

Els tres primers dies ha fet mal temps ( molta pluja) però les onades han estat perfectes; no gens grans però perfectes. Després, ha sortit el sol ( és arxiconeguda la tanorèxia que tenim la Sandra i jo per tant hem estat contentíssims) però el mar s'ha embravit, les onades s'han desfassat i m'he quedat sense poder ficar-m'hi ( un té clar quins són els seus límits i no és falsa molèstia quan afirmo que el surf no és el meu esport perquè no sóc prou valent).

Els dies aquí han passat tranquils; alhora, però, ens ho hem passat molt bé, hem passejat, hem rigut, hem recordat vells temps i hem menjat molts plats típics de la zona. Plats típcs i estranys com, per exemple, el pollastre cru. Sí sí, pollastre absolutament cru, sense cuinar. Pot semblar fastigós però la vetitat és que és deliciós; com també ho és el fetge de pollastre cru. Sorprenent oi? 

La veritat, és que aquesta setmana a Hyuga ens ha fet rejovenir una mica, estar-nos en un bacpacker, compartir sobretaules amb altres hostes d'arreu del món, fer barbacoes a l'aire lliure, cuinar truita de patates per a amics estrangers i, sobretot, recordar l'època que vam viure a Austràlia ens ha fet sentir, per moments, que tornàvem a tenir 20 anys. 

Com que estem en temporada alta, a part de gaudir de les vacances, també hem intentat ajudar una mica en el funcionament del hostel. Ha estat divertit ( i esgotador) pintar i fixar tot un tancat de fusta per a la piscina i deixar-ho tot preparat abans que arribi el següent tifó (aquest el tenim a prop, segurament ens agafarà abans que deixem Japó). 

I els dos nens? Des del primer moment que vam veure els fills del Masa i la Minori, en vam quedar enamorats (les fotos parlen per sí soles). Són com una joguina, sempre riuen, carinyosos i molt educats. A més, el de 5 anys domina l'skate i, sobretot, el surf. Això sí, veure un nen de 5 anys agafant millors onades que tu no fa tanta grácia...

Ara sí que sí, entrem a la recta final. Només ens queda passar 2 nits a Tòquio. A Tòquio ens espera una gran sorpresa, la traca final, la cirereta del pastís per arrodonir un viatge que està sent un autèntic plaer sensorial. 

Fins aviat.

Arigatooooooooo!!!!!!!

Plorant Sadako

A mitjan anys 50, a Hiroshima hi vivia una nena  que tenia 12 anys i es deia Sadako. Feia 10 anys (el 6 d'agost de 1945) que els americans, havien fet esclatar la gran bomba atòmica i, com molts altres habitants d'aquesta ciutat, Sadako emmalatí greument com a conseqüència de la radioactivitat. Tenia leucèmia. 

Asseguda al llit de l'hospital es passava el dia confeccionant origamis (ocellets de paper) perquè algú li havia explicat que si, ella sola, aconseguia fer 1000 ocellets,  es salvaria, superaria la seva malaltia, es curaria. 

Amb una fe i una força admirable, Sadako dedicava el seu temps a la papiroflexia. 

Això no és un conte, això no es cap llegenda, és la dura realitat. Sadako va morir quan encara no havia arribat als 700 origamis. Va ser una de les 300.000 víctimes de la bomba nuclear. 

Els seus companys de classe van decidir continuar la tasca que ella havia encetat  i van acabar realitzant els 1000 ocellets convertint Sadako en el símbol de la Pau per als infants.

Avui és 15 d'agost, fa just 70 anys que Japó, pocs dies després del llançament del misisil des de l'Enola gay, es rendia davant els Estats Units. I avui, nosaltres estem a Hiroshima. 

Per a mi, era una visita obligada. Vaig cursar la Primària a l'escola Sadako de Barcelona i mai no podré agrair del tot als meus pares l'esforç que van fer per apuntar-m'hi. Sadako significa un clam a la no-violéncia i jo m'hi sento absolutament identificat. Però, a més, Sadako em recorda la meva infància, els meus amics, la meva família, el meu pare...

Així que, visitar el lloc on Sadako va viure i morir, ha estat un moment especial.

La veritat és que,  de bones a primeres, les sensacions que tant la Sandra com jo hem tingut al entrar al Museu de la Pau no han estat bones.

Tolero ( tot i que no m'agrada gens) haver de visitar temples, parcs i jardins plens de gent. Tolero també sentir-me com un bitllet amb potes cada cop que pago per entrar a algun lloc. Però aquí? Al Museu de la Pau d'Hiroshima? El tema és massa important perquè hi deixin entrar tanta gent de cop (centenars i centenars de persones aglotinades veient l'exposició permanent, nens cridant, guàrdies fent-nos passar ràpid...). Poc a poc però, ens hem anat calmant i hem sabut aïllar-nos de la marabunta per, així, prendre consciència del què vèiem, del què llegíem, del què sentíem...

I és que la sensació de tristesa és molt bèstia. Imatges esgarrifadores de persones plenes d'úlceres, objectes mig calcinats rescatats de l'època i explicacions molt crues fan que la pell de gallina sigui constant.

Pell de gallina com la que se'ns ha posat en situar-nos (un cop fora del museu) davant del monument commemoratiu de la Pau que es troba en mig del parc i que conté una flama de condol.

Aquesta flama no s'apagarà fins que no desapareixin per sempre les armes de destrucció massiva. I també davant l'estàtua de Sadako, envoltada per milers d'origamis fets i enviats per alumnes de diferents escoles d'arreu del món. 

Jo sóc mestre, treballo per la quitxalla.  I no puc entendre com algú, un dia va decidir llençar una bomba per arrassar amb tot un poble, fer mal a tanta gent, matar a tots els nens. El més trist és que la Segona Guerra Mundial no va ser l'última de les guerres. Com pot ser que avui en dia encara hi hagi guerres? No us sona molt anacrònic? Fer la guerra, matar a gent, quina vergonya de humanitat...

Bé, no m'allargo. A part dels diferents monuments commemoratius, a Hiroshima també hem visitat l'illa de Miyajima, una bonica illa amb una Tori flotant enorme. 

I no vull obviar el menjar. A Hiroshima hem provat el millor Okonomiyaki de la nostra vida. 

Ara ja està. Prou monuments, prou història, prou caminar. Toca fer rumb a Miyasaki, toca tornar al turisme de platja, de banyador i, esperem, toca per fi fer surf.

Una abraçada des de Hiroshima i per sempre i sempre: NO A LA GUERRA!

Wonderful Kyoto

Japó gaudeix d'una xarxa de transports públics espectacular. Els turistes podem obtenir un passi per agafar tots els trens ( trens bala inclosos) que vulguem en una setmana a un preu molt però molt assequible (uns 200 euros). Per obtenir aquest Japan Rail Pass els únics requisits són ser resident a l'estranger i comprar-lo fora del país. Això és quelcom que tot turista ha de saber abans de venir a Japó si no vol pillar ( els bitllets ordinaris són molt cars). 

Mai no havia vist una organització ferroviària  tan eficient,  tan ràpida, tan perfecta. Els trens circulen a una velocitat de por (gaire bé tot són AVEs, fins i tot més ràpids).

Els retards són inexistents ( tots els trens sumen una mitjana d'1 minut de retard anual), i la puntualitat funciona al mil·límetre. I n'hi ha molts, moltíssims, no cal reservar ni preocupar-se pels horaris, sempre trobes trens per creuar el país sense cap dificultat. Vaja, com la nostra RENFE...

A més, tenen zones de fumadors. Viatjar en tren m'encanta!

És una suposició meva, però em fa l'efecte que aquí, els conductors, els revisors i els controladors dels trens gaudeixen d'un estatus elevat; potser m'erro, però és veure'ls amb el seu traje impecable, la seva gorra i el seu posat (penseu que els maquinistes, entren i surten de l'estació traient el cap per la finestra i fent una salutació semblant a la militar) i tenir la sensació que aquests tius la toquen, que són gent important. De fet,  fan que aquesta teranyina d'alta velocitat funcioni com un rellotge suís i això és digne d'admirar.

De primeres, saber quin tren s'ha d'agafar sembla complicat però un cop t'acostumes, t'adones que és molt senzill. Ho tenen organitzat de collons això dels trens.

I no només els trens, ara estem a Kyoto i la xarxa d'autobusos és fascinant. Igual que amb els trens, llegir un mapa de busos de Kyoto espanta, però un cop n'has agafat dos, ja et sents capaç de moure't per la ciutat sense cap dificultat. I de busos n'hi ha constantment, no hem hagut d'esperar mai més de 5min en cap estació. 

Sí, som a Kyoto i, Kyoto,  és simplement meravellós. Crec que no te l'acabaries en una setmana. Portem tres dies i no hem parat de descobrir indrets fantàstics, temples extraordinaris i restaurants que fan salibar.

Kyoto va ser, durant molt de temps, la capital de Japó. És una ciutat no massa gran rodejada per grans boscos i jardins que li fan de pulmó i que alberguen centenars de temples budistes ( amb jardins zen) i sintoistes. Japó és un país amb una càrrega religiosa molt gran ( majoritàriament sintoistes) i Kyoto és el paradigma d'aquesta religiositat. 

La Sandra i jo som més de persones que de pedres però, evidentment, no ens hem pogut estar de visitar alguns d'aquests famosos temples. A continuació, en destaquem alguns. Li he demanat a la Sandra que redacti aquesta part, pensava traduir-la pero crec que és més llògic  deixar-la escrita en castellà:

KIYOMIZU-DERA: Templo budista. Es nuestra primera visita a un templo de Kyoto. Tras subir una empinada cuesta llena de tiendecitas con souvenirs y con todo tipo de comidas, llegamos al recinto.

Nos deleitamos con el entorno ( a pesar que está abarrotado de gente) y vemos el templo principal; también las pagodas de un color naranja chillon. 

Además, en el santuario de Jisu-Jinja,  sucumbimos a caminar con los ojos cerrados de una piedra a otra buscando tener suerte en el amor y bebemos del agua de la cascada Otawa ( no vaya a ser verdad lo de que confiere salud y longevidad)

KINKAJU-JI ( o Golden temple):

Bien prontito desembarcamos en el famoso "pabellon dorado" para evitar las aglomeraciones y no sentirnos como borregos. Es una pena visitar estos lugares e ir como un peloton. A pesar que el dia estaba tapado, es precioso. El templo dorado, el reflejo en el agua y toda esa naturaleza rodeandote hace que te sientas com en un cuento.

GINKAKU-JI:

También conocido como "pabellon de plata"(aunque todo quedó en una ambición del Sogun, porque de plata no hay nada). Disfrutamos de nuevo con el paisaje y los jardines zen. Hay conos de arena blanca rastrillados que simbolizan una montaña y un lago (o eso dicen) que son bastante curiosos.

Paseamos por la ladera de la montaña y tomamos todas las fotos posibles ( cual buen turista).

BOSQUE DE BAMBÚ:

Después de un par de vueltas por la ciudad intentando llegar al sitio adecuado, llegamos a la zona de Arashiyama. Como viene siendo costumbre, es una delicia pasear por sus callecitas, intercambiar algún saludo con los lugareños y descubrir nuevos sitios a rebosar de encanto. Queremos destacar el templo budista Tenryu-ji y sus jardines zen ( el entorno que rodea a los templos es espectacular) y el bosque de bambúes. Diferente a cualquier bosque que hayamos visto antes, es como adentrarte en un mundo de cuento, en un lugar hipnótico. El chaparron que nos cae no hace que este efecto desaparezca, es mas, casi lo acentua. De ahí, unos ramen XXL y vuelta a nuestro querido hotel. 

Però Kyoto té molt més que temples i jardins. Endinsar-se pel barri de Gion és màgic. Gion, capital per excel·lència de les buscades, admirades i preuades Geishes ( nosaltres no n'hem vist cap); Gion, imatge del Japó tradicional, del Japó més cerimoniós. No tinc paraules per expressar la sensació que vaig sentir en entrar-hi. Diuen que Simbashi és el carrer més bonic d'Àsia, jo diria que està en el top-ten de carrers que he visitat. 

Ple de cases d'època, fetes de fusta i de contrucció baixeta, amb un riarol que hi passa pel costat. Buf, malgrat la quantitat de turistes, la sensació de pau i relax és total.

L'oferta gastronòmica de Kyoto també és per destacar. Hem menjat molt bé a Kyoto, sobretot sushi. És ideal trobar un restaurant petit, asseure's a la barra i demanar diferents varietats de peix cru que et preparen davant teu.

En un d'aquests restaurants hem tastat la millor tonyina que mai hàgim menjat, el "jabugo de bellota" de la tonyina: l'O-toro; se't desfà a la boca només de palpar-lo amb els llavis.

L'hem pagat car però el seu sabor ens ha estat a punt d'arrencar una llàgrima. Si aquest O-toro d'un restaurant de nivell mig ens provoca aquest plaer, no vull ni imaginar quin gust tindrà la sorpresa que tenim preparada per l'últim dia del nostre viatge per Japó.

Aquí a Kyoto hem pogut participar d'una cerimònia del te. Tradicionalment, el te a Japó ha tingut una connotació espiritual i, tant preparar-lo com prendre'l, es convertia en ritual protocolari només assumible per una minoria burgesa. Emcara ara, en algunes cases se celebren cerimònies del te tal i com es feia abans i, nosaltres, com a guiris que som, hem participat (pagant) d'un d'aquests paripés. 

Deixem Kyoto amb tristesa ens ha encantat. Però el temps corre i el nostre viatge ha de continuar. 

Pròxima parada: Hiroshima.