Després dels dies de relax a Okinawa, volem a Nagoya el dia 7. Ja a l'aeroport ens venen a rebre ( cartell de benvinguda inclòs) el Jordi i la Chinatsu que estan passant l'agost a Japó. És el preludi d'uns dies fantàstics, carregats, sobretot, d'experiències nipones.
Vaig coneixer la Chinatsu ( de fet, també a la Sandra) fa deu anys a Austràlia i, any rere any, la nostra relació ha estat més estreta. La Chinatsu ens va venir a veure a Espanya en diverses ocasions i
fruit d'una d'aquestes visites, va conèixer el Jordi el qual, des de fa 6 anys, és el seu marit i amb qui comparteix vida a Girona.
Bé doncs, després de 10 anys de coneixença, finalment hem visitat la casa de la Chinatsu a Nagoya, hem compartit uns dies amb la seva família i hem gaudit de la seva hospitailitat.
No hem estat els únics amics en visitar-la. Aquest estiu hi ha hagut una mica d'overbooking, diversos amics hem invaït casa seva i la pobra Chinatsu no ha parat de vetllar pel nostre confort. 
M'agradaria destacar el sopar de benvinguda al qual ens va convidar la Chinatsu on vam poder assaborir, entre molts altres plats, un sashimi de dorada vermella exquisit. 
Tampoc puc estar-me de comentar la fantàstica i curiosa barbacoa que van preparar en honor nostre amb la presència de molts familiars i amics. Una barbacoa de peix, marisc, porc i wagyu (carn de vedella japonesa) on tampoc hi va faltar el sushi ni els fideus yakisoba.
Acabada la barbacoa, el Jordi, la Chinatsu, una altra parella de Girona, la Sandra i jo vam continuar la festa a un dels locals emblemàtics i de referència a Japó: el Karaoke. Imagineu-me a mi (que no canto ni a la dutxa) desvocat i saltant sobre un sofà mentre (des)entonava la Macarena. Explicaria com és un karaoke japonès però crec que és tan tan friki, que no es pot descriure amb paraules. Simplement, s'ha de veure, s'ha de viure.
A part de menjar, beure i riure moltísim, des de Nagoya també vam visitar bonics indrets com Nara (va ser la primera capital permanent de Japó) on vam visitar el Daibutsu, una de les representacions de Buda més grans del món. 
Nara conté un casc antic amb un encant especial: carrers molt estrets plens de fanalets, gents passejant amb bicicleta, música clàssica, llibreries, artesania... En definitiva un petit barri ple d'energia creativa.
Un altre poble que vam visitar va ser Takayama, una vila rural situada al bell mig dels Alps japonesos, famosa per les seves cases milenàries i, també, per servir wagyu( vedella japonesa) de Hida d'alta qualitat comparable, fins i tot, amb el Kobe. 
Parlant de Kobe, no en menjaré. Després d'escoltar opinions de la gent d'aquí Japó, he arribat a la conclusió que el Kobe está sobrevalorat, i pagar 160 euros per un bistec de 200g crec que és exagerat. Em conformo amb haver fet un tastet de hida beef, que no és barata, però sí assumible.
Ara, ja ens hem acomiadat de la família i estem a Kyoto. Pero aquesta meravella de la humanitat es mereix una entrada per ella sola. Així que, de moment, m'acomiado.
Arigato!!!!!!
ALGUNES SENSACIONS CURIOSES DESPRÉS DE DUES SETMANES
-Menjar no és senzill:
Japó és una destinació gastronòmica molt important i una de les raons ( n'hi ha d'altres eh) per les quals tenia ganes de venir; tot i així, menjar no està sent fàcil. Per què? Doncs per diferents causes. Causes com l'horari. No acabem d'adaptar-nos a l'horari japonès d'esmorzar a les 8h, dinar a les 12h i sopar a les 17h30. Nosaltres som molt mediterranis i això ens complica trobar llocs oberts quan ens entra la gana.
Causes com l'idioma. És molt difícil trobar algun japonès que xaporreigi l'anglès (flipo) i els cambrers no en són una excepció. Les cartes dels establiments sovint només les trobem en japonès i ens hem de guiar per les fotos o les recreacions dels plats fetes amb polioretà, 😳????????😳 Sí, sí, els restaurants tenen vitrines amb reproduccions dels plats i sembla que participin d'un concurs a veure quina còpia és més fidedigna. Però és clar, sovint no acertem i ens toca menjar alguna cosa que no ens fa el pes.
I una última causa és la tipologia de plats. Amb això vull dir que, en general, els restaurants s'especialitzen ( i només ofereixen) una temàtica concreta de plats. És a dir, hi ha restaurants de ramen, restaurants de carn de vedella, de soba, de fregits... I és clar, la Sandra és una mica vegi-sana i jo bastant fregi-carnívor per tant, coincidir no és sempre fàcil. Sort que tenim el Sushi que ens encanta als dos, oh gran Sushi quant de bé fas a la parella!
Ei! Tot i així no ens queixem eh!!! Que estem disfrutant ( es diu gaudir, però reivindico l'ús del disfrutar quan es tracta de menjar) com bojos eh!
-Però aquí no es ve a menjar peix?
Com acabo de comentar, de restaurants n'hi ha molts, però dels que més:de carn. De porc però sobretot de vedella. Quan més bona és la vedella, més greixosa i blanquinosa. Ens ha sorprès molt conèixer la cultura carnívora dels japonesos.
-Japó està molt net, però és gris.
Tot i que és molt difícil trobar una paperera, el cert és que no hi ha ni un paper al terra ( ni puntes de cigarrets, ja sabeu que està prohibit fumar al carrer). A més la cultura del reciclatge i la cura del medi ambient està molt arrelada.Però els edificis, sobretot a les ciutats, tenen poc color, són grisots i això, juntament amb la quantitat de cables elèctrics que pengen per tot arreu provoca que sembli vell, deixat, gaire bé no del primer món. El tema dels cables té una raó molt lògica: Japó està sotmès a constants terratrèmols, tifons i altres desastres naturals; reparar la instal·lació electrècica seria molt complicat si estigués soterrada. 
-El meu país és tant petit.. 😳
Anem on anem, ens trobem, primerament, amb turistes japonesos però, en segon lloc, catalans. I després, espanyols. És una passada. Normalment, quan viatges, fa gràcia trobar-te gent de la terra però aquest cop és exagerat. No parem de sentir gent parlant en català. El meu país és tant petit que, com que no hi cabem, marxem tots a Japó...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada