Japó gaudeix d'una xarxa de transports públics espectacular. Els turistes podem obtenir un passi per agafar tots els trens ( trens bala inclosos) que vulguem en una setmana a un preu molt però molt assequible (uns 200 euros). Per obtenir aquest Japan Rail Pass els únics requisits són ser resident a l'estranger i comprar-lo fora del país. Això és quelcom que tot turista ha de saber abans de venir a Japó si no vol pillar ( els bitllets ordinaris són molt cars).
Mai no havia vist una organització ferroviària tan eficient, tan ràpida, tan perfecta. Els trens circulen a una velocitat de por (gaire bé tot són AVEs, fins i tot més ràpids).
Els retards són inexistents ( tots els trens sumen una mitjana d'1 minut de retard anual), i la puntualitat funciona al mil·límetre. I n'hi ha molts, moltíssims, no cal reservar ni preocupar-se pels horaris, sempre trobes trens per creuar el país sense cap dificultat. Vaja, com la nostra RENFE...
A més, tenen zones de fumadors. Viatjar en tren m'encanta!
És una suposició meva, però em fa l'efecte que aquí, els conductors, els revisors i els controladors dels trens gaudeixen d'un estatus elevat; potser m'erro, però és veure'ls amb el seu traje impecable, la seva gorra i el seu posat (penseu que els maquinistes, entren i surten de l'estació traient el cap per la finestra i fent una salutació semblant a la militar) i tenir la sensació que aquests tius la toquen, que són gent important. De fet, fan que aquesta teranyina d'alta velocitat funcioni com un rellotge suís i això és digne d'admirar.
De primeres, saber quin tren s'ha d'agafar sembla complicat però un cop t'acostumes, t'adones que és molt senzill. Ho tenen organitzat de collons això dels trens.
I no només els trens, ara estem a Kyoto i la xarxa d'autobusos és fascinant. Igual que amb els trens, llegir un mapa de busos de Kyoto espanta, però un cop n'has agafat dos, ja et sents capaç de moure't per la ciutat sense cap dificultat. I de busos n'hi ha constantment, no hem hagut d'esperar mai més de 5min en cap estació. 
Sí, som a Kyoto i, Kyoto, és simplement meravellós. Crec que no te l'acabaries en una setmana. Portem tres dies i no hem parat de descobrir indrets fantàstics, temples extraordinaris i restaurants que fan salibar.
Kyoto va ser, durant molt de temps, la capital de Japó. És una ciutat no massa gran rodejada per grans boscos i jardins que li fan de pulmó i que alberguen centenars de temples budistes ( amb jardins zen) i sintoistes. Japó és un país amb una càrrega religiosa molt gran ( majoritàriament sintoistes) i Kyoto és el paradigma d'aquesta religiositat.
La Sandra i jo som més de persones que de pedres però, evidentment, no ens hem pogut estar de visitar alguns d'aquests famosos temples. A continuació, en destaquem alguns. Li he demanat a la Sandra que redacti aquesta part, pensava traduir-la pero crec que és més llògic deixar-la escrita en castellà:
KIYOMIZU-DERA: Templo budista. Es nuestra primera visita a un templo de Kyoto. Tras subir una empinada cuesta llena de tiendecitas con souvenirs y con todo tipo de comidas, llegamos al recinto.
Nos deleitamos con el entorno ( a pesar que está abarrotado de gente) y vemos el templo principal; también las pagodas de un color naranja chillon. 
Además, en el santuario de Jisu-Jinja, sucumbimos a caminar con los ojos cerrados de una piedra a otra buscando tener suerte en el amor y bebemos del agua de la cascada Otawa ( no vaya a ser verdad lo de que confiere salud y longevidad)
KINKAJU-JI ( o Golden temple):
Bien prontito desembarcamos en el famoso "pabellon dorado" para evitar las aglomeraciones y no sentirnos como borregos. Es una pena visitar estos lugares e ir como un peloton. A pesar que el dia estaba tapado, es precioso. El templo dorado, el reflejo en el agua y toda esa naturaleza rodeandote hace que te sientas com en un cuento.
GINKAKU-JI:
También conocido como "pabellon de plata"(aunque todo quedó en una ambición del Sogun, porque de plata no hay nada). Disfrutamos de nuevo con el paisaje y los jardines zen. Hay conos de arena blanca rastrillados que simbolizan una montaña y un lago (o eso dicen) que son bastante curiosos. 
Paseamos por la ladera de la montaña y tomamos todas las fotos posibles ( cual buen turista).
BOSQUE DE BAMBÚ:
Después de un par de vueltas por la ciudad intentando llegar al sitio adecuado, llegamos a la zona de Arashiyama. Como viene siendo costumbre, es una delicia pasear por sus callecitas, intercambiar algún saludo con los lugareños y descubrir nuevos sitios a rebosar de encanto. Queremos destacar el templo budista Tenryu-ji y sus jardines zen ( el entorno que rodea a los templos es espectacular) y el bosque de bambúes. Diferente a cualquier bosque que hayamos visto antes, es como adentrarte en un mundo de cuento, en un lugar hipnótico. El chaparron que nos cae no hace que este efecto desaparezca, es mas, casi lo acentua. De ahí, unos ramen XXL y vuelta a nuestro querido hotel.
Però Kyoto té molt més que temples i jardins. Endinsar-se pel barri de Gion és màgic. Gion, capital per excel·lència de les buscades, admirades i preuades Geishes ( nosaltres no n'hem vist cap); Gion, imatge del Japó tradicional, del Japó més cerimoniós. No tinc paraules per expressar la sensació que vaig sentir en entrar-hi. Diuen que Simbashi és el carrer més bonic d'Àsia, jo diria que està en el top-ten de carrers que he visitat.
L'oferta gastronòmica de Kyoto també és per destacar. Hem menjat molt bé a Kyoto, sobretot sushi. És ideal trobar un restaurant petit, asseure's a la barra i demanar diferents varietats de peix cru que et preparen davant teu. 
En un d'aquests restaurants hem tastat la millor tonyina que mai hàgim menjat, el "jabugo de bellota" de la tonyina: l'O-toro; se't desfà a la boca només de palpar-lo amb els llavis. 
L'hem pagat car però el seu sabor ens ha estat a punt d'arrencar una llàgrima. Si aquest O-toro d'un restaurant de nivell mig ens provoca aquest plaer, no vull ni imaginar quin gust tindrà la sorpresa que tenim preparada per l'últim dia del nostre viatge per Japó.
Aquí a Kyoto hem pogut participar d'una cerimònia del te. Tradicionalment, el te a Japó ha tingut una connotació espiritual i, tant preparar-lo com prendre'l, es convertia en ritual protocolari només assumible per una minoria burgesa. Emcara ara, en algunes cases se celebren cerimònies del te tal i com es feia abans i, nosaltres, com a guiris que som, hem participat (pagant) d'un d'aquests paripés. 
Deixem Kyoto amb tristesa ens ha encantat. Però el temps corre i el nostre viatge ha de continuar.
Pròxima parada: Hiroshima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada