Colòmbia (III): Crazy salsa @Cartagena

"La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda, y cómo la recuerda para contarla". 

Amb aquesta frase, Gabriel García Márquez encapçala el seu llibre autobiogràfic "Vivir para contarla". 

Entre els grans plaers de les vacances està el fet de poder dedicar moltes estones a la lectura. Intento sempre trobar literatura relacionada amb el país que visito i en el cas de Colòmbia no ha estat diferent. Vaig començar el viatge intentant llegir "Delirio" de Laura Restrepo una escriptora d'esquerres colombiana. Dic intentant perquè només començar-lo ja em vaig adonar que, ni l'estil ni l'argument de la novel·la eren del meu agrat. No em fa cap vergonya afirmar que, si passat el 25% del llibre no hi estic atrapat, el deixo. Llegeixo per passar-ho bé, no m'agrada haver d'agonitzar amb una lectura. Així doncs, la novel·la de Restrepo es va quedar guardada poc després de baixar de l'avió procedent d'Atalanta. Primer intent fallit. Una mica més de sort vaig tenir amb el segon intent: "La virgen de los sicarios" de Fernando Vallejo. Una mica perquè en aquest cas vaig aconseguir acabar-lo; sense massa entusiasme, això sí. Narra la relació d' "amor" entre un home ( totalment desequilibrat)  i un sicari de 14 anys. Violència gratuita ambientada en l'època de Pablo Escobar i que preten ser una crítica al Govern colombià però que cau en la reiteració de tòpics fàcils. 

La sort de viatjar amb un e-book és que un pot disposar d'una gran oferta de lectures sense carregar pes. Però jo no arrisco més, amb dos intents n'he tingut prou i ara he apostat pel cavall guanyador, un dels meus escriptors favorits: Gabriel García Márquez, part de les cendres del qual estan dipositades a Cartagena de Indias. Ja he llegit moltes novel·les seves, però no m'importa. Estic a Colòmbia i és un bon moment per rellegir, en aquest ordre, Vivir para contarla i Cien años de Soledad.

El dia 8 d'agost per la nit arribem a Cartagena, les sensacions són molt bones, l'ambient és fantàstic, la ciutat enamora. Ens allotgem al barri de Getsemaní, dins la part emmurallada però una mica apartada del centre. És una zona plena d'hotels-boutique i restaurants que intenten oferir cuina d'autor. Getsemaní té molt encant.

Però per encant, el centre emmurallat de Cartagena. Només entrar-hi, un té la sensació d'estar caminant per la Història. Els seus carrers, la seva gent ( alguns són descendents dels colons espanyols i altres dels esclaus africans que van ser marcats i venuts com si fossin vaques), la seva música ( vallenatos i salsa arreu). És una ciutat colonial súper ben conservada,de cases baixes, de molts colors, amb balconades plenes de flors. Cases d'època que avui són cafeteries, gelateries, hotels, tendes de teles i fins i tot, supermercats. Tot tan ben cuidat que sembla l'escenari d'una pel·lícula. La Sandra comenta que té una similitud amb l'Havana i el cert és que hi ha moltes banderes cubanes, es nota l'agermanament. Cartagena és maquíssima i dóna gust perdre-s'hi. 

Tinc un colega, l'Ernest,  que és un crack de la història; quan ens fot un rotllo dels seus, normalment faig veure que l'escolto, a vegades, fins i tot l'escolto. I el vaig escoltar el dia que m'explicava les aventures i desventures de Blas de Lezo per Cartagena. Ara, in situ, he corroborat i ampliat els coneixements sobre aquest home, o més ben dit, aquest mig home (borni i manc). Un paio que, amb l'ajuda de 4 arreplegats, a mitjan segle XVIII,  va aconseguir mantenir el fortí de la ciutat dels atacs de les poderoses tropes angleses. Els british, creguts, veient la victòria tan fàcil, fins i tot van encunyar una moneda abans de la victòria. Blas de Lezo se'ls va menjar gràcies a la seva capacitat d'estratègia. D'un dia per l'altre va fer pujar l'alçada de les muralles descol·locant així als invasors anglesos. Es veu que era un "fenòmeno" aquest Blas de Lezo ( el malparit també va fer sang contra els catalans el 1714). Aquí a Cartagena de Indias és tot un heroi. Però per ídol, Simon Bolivar. Diuen (diuen, diuen diuen...) que els nacionalismes es curen viatjant, doncs no serà viatjant a centre i sud Amèrica...A cada poble, a cada ciutat que trepitgem, s'alça una estatua i hi ha un carrer o una plaça dedicat al líder Veneçolà que va aconseguir la Independència de llatinoamèrica contra Espanya.

La madre pàtria, una, grande y libre que de cop, pim pam pum, es va quedar més pelada que una rata. D'això fa només 150 anys. 

Per mi, parlar de Cartagena és parlar de García Márquez. Ni hi va néixer ni hi va morir, però bona part de la seva joventut la  va passar a aquesta ciutat. Passejant per les places i els cafès, és inevitable relacionar la ciutat amb la vida i obra de l'escriptor. Trobo que és tan bo en García Márquez! Però l'opinió dels colombians sobre ell no sempre és tan positiva. Molts l'acusen d'snob, diuen que anava de pobre però que en realitat era un burgès. Alguns fins i tot diuen que no va fer res per la seva terra (obvien que molts dels turistes, coneixem Colòmbia gràcies als seus escrits). Fins i tot ens han arribat a dir que va financiar la guerrilla (en una altra entrada paralaré de la guerrilla i els paramilitars). En realitat, penso que li tenen mania per haver-se posicionat al costat de l'esquerra, esquerra que ells temen com si fos el dimoni, esquerra que en realitat no tenen, aquí són rotllo els yankis, o lliberals o conservadors, però tots de dretes i, per cert, tots corruptes. Partits que eduquen la gent per tenir por de l'esquerra (estan esgarrifats que a Espanya existeixi Podemos). Per això molts recelen de García Márquez. A mi no m'han convençut, continuo admirant-lo. 

Quan cau la nit, les places s'omplen de gent, autòctons i guiris es junten per beure al carrer, o als bars. La gent veu cervesa o rom i observa els artistes de carrers. N'hi ha un munt. Músics, cantants, mags, ballarins... es porta molt el rotllo breaker. Alguns xavals la borden amb actuacions brillants. 

Cartagena és un bon lloc on escoltar i ballar salsa. Una nit vam anar una jam session de salsa, ballarins elèctrics i músics apassionats. També vam entrar al mític cafè havana ( la Hillary Clinton el va popularitzar amb la seva visita) i vam veure una actuació en viu.

M'agradaria dir que vaig ballar. Però el que feia jo no era ballar salsa, era, com ho diria, trepitjar raïm amb els peus i fer un moviment apolero amb el tronc, rotllo toquecito d'espatlla. Sóc molt totxo i aquí la gent té un do especial amb el moviment de cintura. El ball del Guillem no va ser molt millor que el meu i ens vam convertir en els típics voyeurs de barra ( otro cubalibre por favor) als quals només se'ls hi acosten les donotes de prepagament. La Sandra, en canvi, amb el seu toc aflamencat, sí que va desmelenar-se. Diferents nois la van treure  a ballar i ella, deixant-se portar, semblava que ho hagués fet tota la vida. Ole per ella. 

Ja de matinada, vam acabar en un antro de mala mort ballant al ritme d'una versió hard techno del get down de Paul Johnson, allà sí, vaig poder fer el meu cop de cap i espatlla apoloreo. 

A Cartagena ens hem sentit com a casa,  fins i tot hem trobat la Font de Canaletes!!!!! ( regal d'Aigües de Barcelona)

Però, com sempre, tot s'acaba perquè toca continuar la ruta. Next stop: Tayrona i Palomino. 

Colòmbia (II): Tortugues, taurons i marihuana en el paradís.

Després de la calma absoluta i la vida contemplativa a la costa del pacífic, passem quatre nits  a Medellin mentre esperem que arribi la Sandra. 

Medellin, la temuda Medellin que tot i que encara mira de reüll el seu passat violent on els sicaris eren els reis del carrer, es nota que té ganes de convertir-se en una ciutat cosmopolita i fa punts per ser un dels llocs més hospitalaris del món. La gent és amable, fascinantment amable, sobretot amb els turistes, "Vengan, vengan ciudadanos del mundo, la época del innombrable ya pasó, Medellin es ahora una ciudad tranquila y de paz". En realitat però, quan xerres amb ells, massa sovint apareix el nom de Pablo Escobar. Com si no ho tinguessin del tot superat. I és que de fet, no han passat ni 25 anys des que li van ( o es va) volar el cap.

L'any 92, mentre jo vivia els feliços moments de les olimpíades de Barcelona, a Medellin la gent amb prou feines s'atrevia a sortir de casa seva. Des d'Europa ens muntem les nostres pelis que s'acosten més a les produccions de Hollywood que a la realitat. I la realitat és que Pablo Escobar era un criminal que va tenir acollonits a la major part dels ciutadans de Medellin i de Colòmbia. És cert que va ser una persona molt popular ( i populista) entre les barriades pobres, va edificar edificis per la gent sense recursos (mai hospitals, mai escoles) però sempre a canvi d'un preu molt alt; i aquest preu van ser les vides de nens humils de 14 i 15 anys als quals els donava una pistola i els enviava a matar polis, enemics o deutors, o pitjor encara, a famílies senceres. Eren els sicaris del Patrón que sovint acabaven morts enmig de qualsevol carrer. El poderós Pablo Escobar. Va arribar a estar a la llista de les 10 persones més riques del món. I tot gràcies ( o per culpa) del narcotràfic. 

Però la fama el va matar. Volia riquesa però també ansiava poder,  volia fotografiar-se al costat de líders polítics i gent de la jet set. Organitzava les festes més sonades de la Terra i necessitava tenir els cotxes més luxosos de Colòmbia. Fins i tot va arribar a ser congressista del parlament colombià ( i  així va obtenir immunitat per no ser extraditat als Estats Units). Aquest afany de protagonisme li va costar la vida. Tothom sabia qui era i com guanyava els diners. Tothom sabia que no era només un narco sinó que era el principal responsable del que es va anomenar el narcoterrorisme. La seva mort va provocar la caiguda de tot el cartel de Medellin. 

Els que van agafar el seu relleu, a més, van aprendre a ser més sigilosos, a repartir-se les zones de distribució, a no entrar en guerra amb la polícia i a viure de manera anònima. També van aprendre a respectar el turisme per netejar la imatge de Colòmbia. Amb aquesta nova actitud, els nous narcos colombians han aconseguit  que el Govern miri cap a una altra banda. Però no ens enganyem, el problema del narcotràfic a Colombia hi continua sent (i hi continuarà sent mentre hi hagi al món més 100 milions de persones disposades a consumir). I la violència a Medellin no ha desaparegut, simplement ha mutat. Passejar pel centre és molt segur però només cal agafar el metrocable i veure les condicions en les quals viuen a les afores ( literalment viuen en fabeles) per entendre que això també és un tipus de violència. A la Colau de Medellin encara li queda molta feina a fer. 

Nosaltres dormim a El Poblado, un barri benestant, cool  i molt de moda ple de guiris, hostels i restaurants de cuina orgànica.

A part de fer un tour turístic per les propietas del Pablo Escobar, a Medellin també hem passejat per diferents zones del centre, entre elles la famosa plaça amb les escultures de Botero.

Un dia, vam anar en un viatge organitzat a Guatapé ( no està malament però no és imprescindible).

Però no era a Medellin ni al Pablito Escobar a qui volia dedicar aquests post. 

El dia 2 d'agost, per la nit, va arribar la Sandra. El 3 volàvem a l'arxipèlag de San Andrés i, el 4, després d'una travessia de tres hores i mitja bastant accidentada ( molta gent vomitant per culpa de les onades) amb un catamaran, arribàvem a Providencia. O podem dir també: arribàvem al paradís. 

Providencia és una petita illa situada davant de Nicaragua a 600 km de la costa colombiana. Com tot l'arxipèlag, pertany a Colòmbia però una bona part dels seus habitants desitja independitzar-se. Parlen el seu propi idioma, el crioll (un dialecte inintel·ligible de l'anglès), tenen una cultura i unes costums diferents a les del continent i senten que el Govern central els margina i no respecta la seva autonomia. Em sona una mica això... 

Providencia és el paradís caribeny. És una petita illa de 12 km de llarg amb platges d'arena blanquíssima i aigües cristal·lines on poder-nos banyar totalment sols i fer snorkels molt bonics ( desenes d'estrelles de mar a la vora del mar).

Per lo petita que és l'illa, hi ha molts restaurants locals amb un menjar delicisiós, però realment bó, ens hem atipat de peixos acabats de pescar cuinats de diferents maneres (vull destacar un homenatge que ens vam pegar una nit que vam sopar al restaurant Caribbean Place. Com a entrant un ceviche, i després, una llagosta a la planxa i un peixot a la planxa amb salsa de mantequilla de gingebre que es desfeia a la boca... Tot pel costós preu de 20 euros per persona. 

La vida passa molt però que molt poc a poc. L'hotel no és res de l'altre món i fa molta calor perquè l'aire acondicionat és força antic.  Com que ni la Sandra ni jo ( el Guillem s'ha quedat a San Andres) sabem portar moto, un dels dies lloguem un carro de golf 4x4 i explorem les diferents platges a través de l'única carretera de l'illa.

Ens ho passem bé, gaudim de la pau de Providència. La major part d'habitants són gent de color ( color negre, és clar), afroamericans descendents dels esclaus portats pels espanyols. Hi ha un rotllo molt rastafari aquí, el reagge sona constantment i es respira un flow molt xulo. Una de les nits, amb al carro de golf, ens acostem al bar més famós de l'illa, el Roland Roots Bar que es troba a la platja de Manzanillo.

Ens han dit que podem sopar i que hi ha música en viu. A les 20h però, quan arribem, la cambrera ens informa que avui hi ha un espectacle especial i que no serveixen sopars. De totes maneres, com que li hem caigut bé, ens prepara un ceviche i unes empanades de cranc. El rollo del bar és molt guapo, és un xiringuito de platja amb una foguera al mig, ple de rastafaris. Sona el reagge, s'olora a maria. Però, i la música en viu? Encara no és el moment. El temps passa, es fa tard. Sobre les 23h, quan ja ens disposem a marxar, entra en escena tot un personatge. Túnica blanca, pantalons de camal ample, barret vermell, verd i groc ( colors de la bandera rastafari) i ulleres força grans.

Comença a saludar tothom, una per una, es passeja per totes les taules. Fins que arriba on som nosaltres. Em dóna la mà, una ma aspra i dura, plena de duríssies. 

-Hola, soy Roland.

-Ostras eres el dueño del bar no?

-No, soy el creador de todo esto

Serà pallasso el tiu. El creador de todo esto diu. Vaia paio.

-Bueno Roland, pues esto que has creado mola mucho.

-Gracias hermano, ahora vendrá el espectáculo y tendriáis que pagarme la voluntad de 10000 pesos por persona. -Ja hi som.

-Ah, bueno, pero perdona, nos han dicho que espectaculo empezaba a las 21h30 y son pasadas las 23h y aquí no vemos ni músicos ni nada. 

-Hermano tienes que tener fe.

-No, si yo fe tengo. Lo que no tengo es tiempo, que mañana tengo que ir a bucear. 

-Y yo tengo que ir a pescar. Dadme la voluntad de 10000 pesos cada uno y en un momento empezará el espectaculo. Teneis que tener fe. 

-A ver, Roland el Creador de todo esto. Hagamos una cosa, cuando empiece el espectaculo, si aun estamos,  te daremos los 10000 pesos, eres tu quien tiene que tener fe.- la meva vacilada no li va agradar gens.

-Esto no va así hermano, no quieres pagar, no pagues.

La cosa es posa una mica tensa, la Sandra no para de donar-me patades per sota la taula. Aquests rastafaris són del buen rollito però potser és millor no posar-los de mal humor.

-Bueno, no nos enfademos. Toma nuestros 20000 pesos.

-Ahora empiezas a tener fe hermano, gracias por tu colaboracion, gracias por dar tu voluntad. 

Serà cabron. Mi voluntad impuesta por ti, creador de todo esto que ja m'has fotut de mal humor.

Com ja hem pagat, decidim quedar-nos una estona més. Respiro, i torno a aclimatar-me. El bar mola molt, l'ambient també. Malgrat el person de la túnica, ens trobem molt a gust. Amb nosaltres, venen a seure dues noies xilenes acompanyades d'un altre rasta, aquest sí, ens dóna molt bon feeling. Demanem una altra birra( ja en van unes quantes)  i xerrem amb ells una estona. Ell és un dels músics que ha de tocar. Com qui no vol la cosa, ens ofereix fer unes calades del porro de marihuana que està fumant. No sé, ens deixem portar (rotllo nosaltres també som uns tios guais) i ho provem. La Sandra fa una sola calada. Jo en faig tres o quatre, li tornem. Al cap d'uns minuts...ai mare, quin col·locon. No estem acostumats a fumar herba nosaltres. Ui ui ui com puja, no podem parar de riure. Les converses es converteixen en un diàleg de bessucs ( és correcta aquesta frase feta en català?) La boca ens queda pastosa. Quina emboiramenta, quina anada d'olla. Comença el concert. Resulta que es tracta d'un concert de reagge acustic amb instruments rudimentaris. El líder de la banda, com no, és el desgraciat del Roland. Entre cançó i cançó, es dedica a fer uns discursos sobre la importància de tenir fe i sobre lo agraït que està que hàgim col·laborat. No sé si són els efectes de la marihuana però tota l'estona tinc la sensació que només em parla a mi. I en el bar hi ha més de 50 persones. La Sandra ( que també nota que Roland només es dirigeix a mi) no para de riure i fa veure que busca alguna cosa dins el bolso ( rotllo quan l'alumne es corda la vamba per no haver de respondre la pregunta del profe). Jo intento aguantar la compostura i faig veure que m'interessa el que diu. En realitat no paro de pensar "que calli ja i que toquin una altra cançó".

Amb la música en viu, la gent s'anima i comença a ballar. Nosaltres també. 

El concert s'acaba i marxem cap a l'hotel. Sort que el carro no corre més de 20 per hora i que l'hotel es troba a 5 min. El dia ha sigut intens, la nit més.

Al dia següent, i amb el cap encara una mica embotat, realitzo dues immersions amb ampolla. A la primera, a 18 metres, veig taurons de punta negra, molt bonics ells, molt elegants. A la segona immersió, descobreixo interessants coralls i una infinitat de peixos. Tot i així, no seria el millor diving de la meva vida. 

A Providència,  també hem caretejat una mica i hem vist tortugues i mantes. 

És d'hora per dir-ho perquè crec que els viatges s'han d'analitzar després d'un temps però les Platges de Providència i la seva calma crec que estaran en el top del viatge. 

Pròxima parada: Cartagena de Indias i el Parc Nacional del Tayrona. Tampoc té mala pinta.

COLÒMBIA (I): Buscant (i trobant) els límits del meu hippisme.

A l'hora d'escollir destinació per a les vacances acostumo a ser força previsor. Sobre el mes de febrer ja tinc clar a on aniré i compro els bitllets d'avió no més tard del març (una altra cosa és preparar el viatge, amb això sóc més gandul i sempre apuro massa...)

Aquesta vegada tenia molt clar que tocava fer una ruta per Índia i Maldives. Ho tenia assumit, ho compartia amb la gent i, fins i tot, vaig estar a un pas de reservar el vol amb qatar airways. 

Llavors, que collons faig a Colòmbia? 

Ni idea, potser va ser culpa d'un colega que em va advertir que a l'Índia hi ha moltes rates. O potser va ser el fet que Maldives no hi ha cervesa. O els monzons , a l'Índia a l'agost és època de monzons i jo sóc més de sol i platja. O potser aquest canvi de rumb va ser provocat després l'escoltar diversos amics que han visitat Colòmbia recentment i n'han parlat meravelles. O jo que sé, el fet és que en un moment de lucidesa ( o d'alienació mental) em vaig trobar, d'un dia per l'altre, amb el bitllet a Medellin a la butxaca.

I així és que, des del 20 de juliol ( dia de la independència Colombiana) em trobo assaborint Colòmbia. 

Per arribar a Medellin, vaig fer escala Atlanta i el segon avió va patir un retard de més quatre hores. En comptes d'arribar a les 21h30 com estava previst, vaig fer-ho passades les dues de la matinada. És ben sabut que arribar als llocs de nit sempre es fa extrany, augmenta la sensació de perill i, en el cas de l'aeroport de Medellin, no va ser una exepció. A aquests països mai saps qui és taxista oficial o qui és un gualtrapa que et vol fotre la pasta. O el que es pitjor, no saps si el taxista oficial és un gualtrapa que et fotrà la pasta. T'has de fiar del teu instint i arriscar, has d'escollir xofer d'entre tots els que se't tiren literalment a sobre oferin-te els seus serveis. És un follon. Personalment segueixo l'estratègia de dir que no a tots, d'avisar-los que m'espera un amic, ni els miro, m'aparto, poso cara de seguretat i, amb tota tranquilitat, em fumo un piti. Quin gran moment quan t'encens un cigatret en sortir de l'aeroport. 

Llavors, des de la distància, els observo. Gaire bé tots són iguals, no els distingiria en una roda de reconeixement. Però em deixo portar per les meves sensacions, n'escullo un, vaig directe cap a ell, li pregunto si té un taxi oficial i si me'l ensenya i ho és, hi pujo, li indico on he d'anar i tanquem un preu que sempre serà més del que toca però menys del que em demana inicialment.

La ciutat és enorme i, al trobar-se en una vall, no va ser possible construir un aeroport internacional a prop. Hi ha quasi una hora de camí per corves, de baixada. 

Arribo al hostel Maloka ( situat a la zona del Poblado) a les tres. Medellin dorm. Jo no puc. Será el jet lag, serà haver dormit tot el viatge dins l'avió, seran els nervis... Sigui el que sigui, jo practicament no acluco l'ull. A dos quarts de vuit ja estic esmorzant. Tinc poc temps. A les deu, des del mini aeroport domèstic de la ciutat, surt de nou un avió ( o alguna cosa semblant a un avió) que m'ha de portar on realment vull anar: al Pacífic. 

Ja m'havien avisat, però la impressió en veure l'avioneta amb la que he de travessar la selva fa que que se m'encongeixi l'estomac. Un mini avió amb hèlix de 19 places. Sembla de llautó per no dir de joguina. Però s'enlaira. I em porta a Nuquí, i les vistes són brutals, com és brutal el soroll de les hèlix o el motor, un soroll eixordidor malgrat que et facilitin taps per les orelles. 

En baixar de l'avió em rep la policia militar, crec que m'hauré d'anar acostumant als seus registres que, de fet, em tranquilitzen. No podem passar per alt que malgrat s'hagin reduit radicalment els perills, Colòmbia continua estan tacada pel narcotràfic i les guerrilles paramilitars. I la zona del pacífic continua sent de les més conflictives.

La decepció en arribar a Nuquí és molt gran. Un baixon enorme. Això és molt lleig, està deixat i les condicions de vida bastant nefastes. Nuquí està format per 4 carrers, un d'ells semi esfaltat; els altres, plens de bassals, fang i grava mal assentada. No hi ha gaires turistes i la gent fa vida contemplativa al carrer. Abunden les gallines i els gossos als quals ningú els hi fa cas. També hi ha molts nens, aquests sí corren per tot arreu, a peu o amb bicis destartalades. Alguns d'aquests nens em vacil·len mentre travesso el poble buscant l'hotel Palmas del mar recomenat per la Lonely Planet. Veuen en mi la cara d'angoixa, de preocupació. Que faig jo aquí? 

Fa molta calor malgrat ser un dia gris, l'humitat és elevadíssima, plou a estones;instal·lo les  coses a la meva habitació, però no desfaig massa la bossa. Espero no passar-hi molt temps. 

Em prenc una cervesa i penso: a Maldives no hi ha cervesa.

Teòricament, aquí a  Nuquí he quedat amb el meu colega Guillem ( amb el qual ja he compartit molts viatges i moltes aventures) que fa uns dies que es troba de vacances per la zona. No sé si arribarà avui o demà. Tampoc sé com ens trobarem. No hi ha manera  de comunicar-nos. El dia avança, passejo, menjo un plat d'arròs amb carn, torno a passejar. Inspecciono la zona i em reafirmo, Nuquí no té cap encant. 

Fruit d'un pressentiment, pregunto a on està el port turístic, m'hi acosto i hi arribo just en el moment que arriba una llanxa amb 6 persones a bord. Una d'elles és el Guillem, ha hagut de fer filigranes per arribar i, a mi, m'ha donat una alegria enorme.  

Cau la nit i anem a dormir. L'endemà hem de trobar la manera d'arribar a Termales on hi passarem, com a mínim una setmana i on, segons l'opinió d'altres viatgers, trobarem el sentit d'haver vingut a la zona del Pacífic.

Negociem un preu raonable amb un local perquè ens porti mar a baix fins a Termales. Amb nosaltres viatgen dos alemanys i dues alemanyes. En alguns trams,  també ens acompanya algun dofí.

Arribem a Termales. Això és el cul del món. És un poblet rústic d'un sol carrer de terra que transcorre paral·lel a la platja i queda encaixonat entre el mar i la selva.

 Hi viuen no més de 200 persones. No tenen telèfon, ni molt menys Internet. Nomès disposen d'electricitat des de les 13h fins les 22h estona que aprofiten per fer sonar la música ( ranxeres colombianes que si no m'erro, es diuen ballenatos) a uns decibels desorbitats. Altres coses no, pero pedazos bafles sí que en tenen. A partir de les 22h, el poble queda immers en l'absoluta foscor i l'únic so que sent és el de les onades trencant gaire bé sobre de les cases, o el de la pluja; aquesta zona de Colòmbia és de les més humides del món, la roba està consyantment xopa; plou moltíssim de manera intermitent. És a les nits quan més apreta, el so de la pluja picant sobre la taulada de la nostra possada anul·la qualsevol altre soroll. Mai havia sentit ploure tan fort. 

A Termales subsisteixen del peix que pesquen, la verdura que cultiven i del poc turisme que reben ( majoritàriament  colombians). Ara, amb els peixots que hi ha aquí no es moriran pas de gana.

 Tot i haver dues possades, no estan acostumats a tractar amb turistes (ens miren extranyats, amb certa timidesa, però són molt amables i poc a poc agafen confiança i fan bromes amb nosaltres. La gent de Termales és molt tranquila, quan no estan pescant o cultivant, passen el dia jugant a les cartes o al dominó. Gaire bé tots són de pell negra. Però negra negra, no rotllo cafe amb llet, són negres com el carbó. Altres, són barreja fills de negre i indígena, aquests reben el nom de zambos. Els indígenes purs, viuen riu a munt i de tant en tant es deixen veure pel poble. 

Una conseqüència evident de no tenir televisió ni internet és el fet que hi ha molts nens, potser més que adults. Es passen el dia jugant pel carrer, perseguint a les gallines o als gossos, caçant crancs o jugant a futbol a la platja. 

Des de fa uns anys però, els nens han descobert un nou hobby, el surf. Un jove local va començar a interessar-se per aquest esport i va decidir muntar un club per als més petits. 

En els seus inicis, va comptar amb l'ajuda d'un australià que li va donar unes quantes taules. En Nestor Tello, és el germà d'aquest jove emprenedor i ara és ell qui s'encarrega d'ensenyar gratuitament als nois i noies del poble la pràctica del surfing. És tot un ídol dins la comunitat i nosaltres hem passat algunes hores molt agradables amb ell xerrant i prenent alguna cervesa. A més, en Nestor ens ha llogat les taules i ens ha portat a algun point per surfejar molt guapu amb la seva llanxa. 

La nostra vida aquí passa lentament, molt lentament. Lluny de l'estrés anual, aquí dediquem una bona part del dia a no fer res. Mirem el mar en busca de balenes o dofins, observem la pluja, sentim el so i l'olor de la selva que ens rodeja.

I llegim molt. Personalment m'encanta poder dedicar hores i hores de lectura diària. Amb el surf no hem tingut sort i el mar només ens llença una mini onada quan hi ha mitja marea. Algun dia però, amb el Nestor ens acostem a cabo corriente, on hi ha l'onada del pico del loro, una esquerra potent amb fondo de roca.

Però arribar-hi amb llanxa surt molt car perquè aquí la gasolina es paga preu d'or. Asseguts a la taula de surf, se'ns acosten les balenes. Veure i escoltar el sifon que expulsen al respirar és espectacular. 

En una de les sortides amb llanxa a surfejar al point de cabo corrientes, ens ha enganxat una tornenta elèctrica desconunal.Hem passat por perquè els llamps queien gaire bé a sobre nostre i ens hem hagut de refugiar sota unes palmeres en una platja de roca. Finalment, hem decidit tornar malgrat l'aiguat que  ens cegava la vista i ens gelava el cos. 

Aquí tambe hem fet diverses excursions per la selva i ens hem banyat a rius sota salts d'aigua. L'espessor de la selva fa por, com fa por pensar en la de bitxos que hi viuen. No els veus però saps que hi són, i els sents, i et senten. Serps, aranyes, micos, jaguars...i granotetes vermelles amb negre, utilitzades pels índigines pel verí de les seves llances. 

Però no és a cap d'aquests animals a qui hem de tenir més por. Cada tarda, quan cau el sol, apareixen els mosquits portadors de la malària. Feia temps que aquesta zona no estava afectada però des d'aquest any, hi ha hagut un rebrot molt important. Més de 100 casos des de gener. El mosquit portador només pica per les nits i nosaltres intentem no despistar-nos i, a part de dormir amb mosquitera, ens ruixem repelent cada dos per tres. També estem prenent malarone, unes pastilles que no eviten la malaltia però en minimitzen els efectes. Creuem els dits perquè això sí que és seriós. I per molt repelent que portem no quedem excempts d'alguna picada. 

Una altra de les sortides que hem fet ha estat pel mar, en una barqueta hem sortit a avistar balenes. I deu ni do les que hem vist, i de ben a prop, algunes a poc més de 20 metres de la nostra barca. Són uns animals majestuosos que naveguen sigilosament pel mig del mar. Mai n'havia vist cap tan d'aprop. Només aquesta experiència, ja paga el viatge pel Pacífic colombià.  

L'hostal on ens allotjem aquí a Termales està regentat pel senyor Salomon i la seva família. Més que un hostal, sembla un estable, sostres alts de xapa i parets de fusta que no arriben a dalt de tot per poder deixar passar el vent sense que caigui l'estructura. 

No hi ventiladors però no fan falta. Un gran cubell ple d'aigua ens fa de cisterna per dutxar-nos (amb aigua freda, és clar). No qualsevol s'atreviria a dormir aquí, no està brut però sembla que està a mig fer i la fusta de les parets i les portes esta plagada de bitxets. A més, pel terra no paren de córrer escarbats. Això és molt hippy, jo estic de luxe però sincerament, potser no sóc tan tan hippy. El senyor Salomon, el patriarca, és un avi entranyable amb un munt d'experiències a l'esquena. Va arribar a la zona fa 30 anys, sense un peso a la butxaca i va passar moltes penúries i aventures que ens explica per les nits mentre degustem ron colombià. El senyor Salomon parla i nosaltres escoltem, però malgrat posar-hi tota l'atenció, no entenem ni la meitat del que diu, el castellà de la gent de poble és sovint incomprensible, parlen ràpid, menjant-se sons i lligant paraules. A vegades, sembla un altre idioma. La dona del senyor Salomon és l'encarregada de cuinar. Aquí no hi ha restaurants i amb el preu de l'habitació  ens entren tots els àpats. I quins àpats!!! Mengem peix cada dia però la iaia ens el cuina d'una manera diferent cada cop. És increible que amb els pocs recursos que té ( penseu que aquí no hi ha carreteres i l'única comunicació possible és per mar),  la senyora del Salomon sigui capaç de preparar uns plats tan deliciosos; amb gaire bé sempre els mateixos ingredients, l'experiència gastronòmica és a cada menja diferent. Un aplaudiment per la iaia.

El temps passa i toca continuar amb el viatge. I per molt bé que cuini la iaia, necessito menjar un tros de carn!!!!

Aniré a esperar la Sandra a Medellin i d'allà, volarem a les illes de San Andrés i Providencia.