Assaborint...: COLÒMBIA (I): Buscant (i trobant) els límits del meu hippisme.

A l'hora d'escollir destinació per a les vacances acostumo a ser força previsor. Sobre el mes de febrer ja tinc clar a on aniré i compro els bitllets d'avió no més tard del març (una altra cosa és preparar el viatge, amb això sóc més gandul i sempre apuro massa...)

Aquesta vegada tenia molt clar que tocava fer una ruta per Índia i Maldives. Ho tenia assumit, ho compartia amb la gent i, fins i tot, vaig estar a un pas de reservar el vol amb qatar airways.

Llavors, que collons faig a Colòmbia?

Ni idea, potser va ser culpa d'un colega que em va advertir que a l'Índia hi ha moltes rates. O potser va ser el fet que Maldives no hi ha cervesa. O els monzons , a l'Índia a l'agost és època de monzons i jo sóc més de sol i platja. O potser aquest canvi de rumb va ser provocat després l'escoltar diversos amics que han visitat Colòmbia recentment i n'han parlat meravelles. O jo que sé, el fet és que en un moment de lucidesa ( o d'alienació mental) em vaig trobar, d'un dia per l'altre, amb el bitllet a Medellin a la butxaca.

I així és que, des del 20 de juliol ( dia de la independència Colombiana) em trobo assaborint Colòmbia.

Per arribar a Medellin, vaig fer escala Atlanta i el segon avió va patir un retard de més quatre hores. En comptes d'arribar a les 21h30 com estava previst, vaig fer-ho passades les dues de la matinada. És ben sabut que arribar als llocs de nit sempre es fa extrany, augmenta la sensació de perill i, en el cas de l'aeroport de Medellin, no va ser una exepció. A aquests països mai saps qui és taxista oficial o qui és un gualtrapa que et vol fotre la pasta. O el que es pitjor, no saps si el taxista oficial és un gualtrapa que et fotrà la pasta. T'has de fiar del teu instint i arriscar, has d'escollir xofer d'entre tots els que se't tiren literalment a sobre oferin-te els seus serveis. És un follon. Personalment segueixo l'estratègia de dir que no a tots, d'avisar-los que m'espera un amic, ni els miro, m'aparto, poso cara de seguretat i, amb tota tranquilitat, em fumo un piti. Quin gran moment quan t'encens un cigatret en sortir de l'aeroport.

Llavors, des de la distància, els observo. Gaire bé tots són iguals, no els distingiria en una roda de reconeixement. Però em deixo portar per les meves sensacions, n'escullo un, vaig directe cap a ell, li pregunto si té un taxi oficial i si me'l ensenya i ho és, hi pujo, li indico on he d'anar i tanquem un preu que sempre serà més del que toca però menys del que em demana inicialment.

La ciutat és enorme i, al trobar-se en una vall, no va ser possible construir un aeroport internacional a prop. Hi ha quasi una hora de camí per corves, de baixada.

Arribo al hostel Maloka ( situat a la zona del Poblado) a les tres. Medellin dorm. Jo no puc. Será el jet lag, serà haver dormit tot el viatge dins l'avió, seran els nervis... Sigui el que sigui, jo practicament no acluco l'ull. A dos quarts de vuit ja estic esmorzant. Tinc poc temps. A les deu, des del mini aeroport domèstic de la ciutat, surt de nou un avió ( o alguna cosa semblant a un avió) que m'ha de portar on realment vull anar: al Pacífic.

Ja m'havien avisat, però la impressió en veure l'avioneta amb la que he de travessar la selva fa que que se m'encongeixi l'estomac. Un mini avió amb hèlix de 19 places. Sembla de llautó per no dir de joguina. Però s'enlaira. I em porta a Nuquí, i les vistes són brutals, com és brutal el soroll de les hèlix o el motor, un soroll eixordidor malgrat que et facilitin taps per les orelles.

En baixar de l'avió em rep la policia militar, crec que m'hauré d'anar acostumant als seus registres que, de fet, em tranquilitzen. No podem passar per alt que malgrat s'hagin reduit radicalment els perills, Colòmbia continua estan tacada pel narcotràfic i les guerrilles paramilitars. I la zona del pacífic continua sent de les més conflictives.

La decepció en arribar a Nuquí és molt gran. Un baixon enorme. Això és molt lleig, està deixat i les condicions de vida bastant nefastes. Nuquí està format per 4 carrers, un d'ells semi esfaltat; els altres, plens de bassals, fang i grava mal assentada. No hi ha gaires turistes i la gent fa vida contemplativa al carrer. Abunden les gallines i els gossos als quals ningú els hi fa cas. També hi ha molts nens, aquests sí corren per tot arreu, a peu o amb bicis destartalades. Alguns d'aquests nens em vacil·len mentre travesso el poble buscant l'hotel Palmas del mar recomenat per la Lonely Planet. Veuen en mi la cara d'angoixa, de preocupació. Que faig jo aquí?

Fa molta calor malgrat ser un dia gris, l'humitat és elevadíssima, plou a estones;instal·lo les coses a la meva habitació, però no desfaig massa la bossa. Espero no passar-hi molt temps.

Em prenc una cervesa i penso: a Maldives no hi ha cervesa.

Teòricament, aquí a Nuquí he quedat amb el meu colega Guillem ( amb el qual ja he compartit molts viatges i moltes aventures) que fa uns dies que es troba de vacances per la zona. No sé si arribarà avui o demà. Tampoc sé com ens trobarem. No hi ha manera de comunicar-nos. El dia avança, passejo, menjo un plat d'arròs amb carn, torno a passejar. Inspecciono la zona i em reafirmo, Nuquí no té cap encant.

Fruit d'un pressentiment, pregunto a on està el port turístic, m'hi acosto i hi arribo just en el moment que arriba una llanxa amb 6 persones a bord. Una d'elles és el Guillem, ha hagut de fer filigranes per arribar i, a mi, m'ha donat una alegria enorme.

Cau la nit i anem a dormir. L'endemà hem de trobar la manera d'arribar a Termales on hi passarem, com a mínim una setmana i on, segons l'opinió d'altres viatgers, trobarem el sentit d'haver vingut a la zona del Pacífic.

Negociem un preu raonable amb un local perquè ens porti mar a baix fins a Termales. Amb nosaltres viatgen dos alemanys i dues alemanyes. En alguns trams, també ens acompanya algun dofí.

Arribem a Termales. Això és el cul del món. És un poblet rústic d'un sol carrer de terra que transcorre paral·lel a la platja i queda encaixonat entre el mar i la selva.

Hi viuen no més de 200 persones. No tenen telèfon, ni molt menys Internet. Nomès disposen d'electricitat des de les 13h fins les 22h estona que aprofiten per fer sonar la música ( ranxeres colombianes que si no m'erro, es diuen ballenatos) a uns decibels desorbitats. Altres coses no, pero pedazos bafles sí que en tenen. A partir de les 22h, el poble queda immers en l'absoluta foscor i l'únic so que sent és el de les onades trencant gaire bé sobre de les cases, o el de la pluja; aquesta zona de Colòmbia és de les més humides del món, la roba està consyantment xopa; plou moltíssim de manera intermitent. És a les nits quan més apreta, el so de la pluja picant sobre la taulada de la nostra possada anul·la qualsevol altre soroll. Mai havia sentit ploure tan fort.

A Termales subsisteixen del peix que pesquen, la verdura que cultiven i del poc turisme que reben ( majoritàriament colombians). Ara, amb els peixots que hi ha aquí no es moriran pas de gana.

Tot i haver dues possades, no estan acostumats a tractar amb turistes (ens miren extranyats, amb certa timidesa, però són molt amables i poc a poc agafen confiança i fan bromes amb nosaltres. La gent de Termales és molt tranquila, quan no estan pescant o cultivant, passen el dia jugant a les cartes o al dominó. Gaire bé tots són de pell negra. Però negra negra, no rotllo cafe amb llet, són negres com el carbó. Altres, són barreja fills de negre i indígena, aquests reben el nom de zambos. Els indígenes purs, viuen riu a munt i de tant en tant es deixen veure pel poble.

Una conseqüència evident de no tenir televisió ni internet és el fet que hi ha molts nens, potser més que adults. Es passen el dia jugant pel carrer, perseguint a les gallines o als gossos, caçant crancs o jugant a futbol a la platja.

Des de fa uns anys però, els nens han descobert un nou hobby, el surf. Un jove local va començar a interessar-se per aquest esport i va decidir muntar un club per als més petits.

En els seus inicis, va comptar amb l'ajuda d'un australià que li va donar unes quantes taules. En Nestor Tello, és el germà d'aquest jove emprenedor i ara és ell qui s'encarrega d'ensenyar gratuitament als nois i noies del poble la pràctica del surfing. És tot un ídol dins la comunitat i nosaltres hem passat algunes hores molt agradables amb ell xerrant i prenent alguna cervesa. A més, en Nestor ens ha llogat les taules i ens ha portat a algun point per surfejar molt guapu amb la seva llanxa.

La nostra vida aquí passa lentament, molt lentament. Lluny de l'estrés anual, aquí dediquem una bona part del dia a no fer res. Mirem el mar en busca de balenes o dofins, observem la pluja, sentim el so i l'olor de la selva que ens rodeja.

I llegim molt. Personalment m'encanta poder dedicar hores i hores de lectura diària. Amb el surf no hem tingut sort i el mar només ens llença una mini onada quan hi ha mitja marea. Algun dia però, amb el Nestor ens acostem a cabo corriente, on hi ha l'onada del pico del loro, una esquerra potent amb fondo de roca.

Però arribar-hi amb llanxa surt molt car perquè aquí la gasolina es paga preu d'or. Asseguts a la taula de surf, se'ns acosten les balenes. Veure i escoltar el sifon que expulsen al respirar és espectacular.

En una de les sortides amb llanxa a surfejar al point de cabo corrientes, ens ha enganxat una tornenta elèctrica desconunal.Hem passat por perquè els llamps queien gaire bé a sobre nostre i ens hem hagut de refugiar sota unes palmeres en una platja de roca. Finalment, hem decidit tornar malgrat l'aiguat que ens cegava la vista i ens gelava el cos.

Aquí tambe hem fet diverses excursions per la selva i ens hem banyat a rius sota salts d'aigua. L'espessor de la selva fa por, com fa por pensar en la de bitxos que hi viuen. No els veus però saps que hi són, i els sents, i et senten. Serps, aranyes, micos, jaguars...i granotetes vermelles amb negre, utilitzades pels índigines pel verí de les seves llances.

Però no és a cap d'aquests animals a qui hem de tenir més por. Cada tarda, quan cau el sol, apareixen els mosquits portadors de la malària. Feia temps que aquesta zona no estava afectada però des d'aquest any, hi ha hagut un rebrot molt important. Més de 100 casos des de gener. El mosquit portador només pica per les nits i nosaltres intentem no despistar-nos i, a part de dormir amb mosquitera, ens ruixem repelent cada dos per tres. També estem prenent malarone, unes pastilles que no eviten la malaltia però en minimitzen els efectes. Creuem els dits perquè això sí que és seriós. I per molt repelent que portem no quedem excempts d'alguna picada.

Una altra de les sortides que hem fet ha estat pel mar, en una barqueta hem sortit a avistar balenes. I deu ni do les que hem vist, i de ben a prop, algunes a poc més de 20 metres de la nostra barca. Són uns animals majestuosos que naveguen sigilosament pel mig del mar. Mai n'havia vist cap tan d'aprop. Només aquesta experiència, ja paga el viatge pel Pacífic colombià.

L'hostal on ens allotjem aquí a Termales està regentat pel senyor Salomon i la seva família. Més que un hostal, sembla un estable, sostres alts de xapa i parets de fusta que no arriben a dalt de tot per poder deixar passar el vent sense que caigui l'estructura.

No hi ventiladors però no fan falta. Un gran cubell ple d'aigua ens fa de cisterna per dutxar-nos (amb aigua freda, és clar). No qualsevol s'atreviria a dormir aquí, no està brut però sembla que està a mig fer i la fusta de les parets i les portes esta plagada de bitxets. A més, pel terra no paren de córrer escarbats. Això és molt hippy, jo estic de luxe però sincerament, potser no sóc tan tan hippy. El senyor Salomon, el patriarca, és un avi entranyable amb un munt d'experiències a l'esquena. Va arribar a la zona fa 30 anys, sense un peso a la butxaca i va passar moltes penúries i aventures que ens explica per les nits mentre degustem ron colombià. El senyor Salomon parla i nosaltres escoltem, però malgrat posar-hi tota l'atenció, no entenem ni la meitat del que diu, el castellà de la gent de poble és sovint incomprensible, parlen ràpid, menjant-se sons i lligant paraules. A vegades, sembla un altre idioma. La dona del senyor Salomon és l'encarregada de cuinar. Aquí no hi ha restaurants i amb el preu de l'habitació ens entren tots els àpats. I quins àpats!!! Mengem peix cada dia però la iaia ens el cuina d'una manera diferent cada cop. És increible que amb els pocs recursos que té ( penseu que aquí no hi ha carreteres i l'única comunicació possible és per mar), la senyora del Salomon sigui capaç de preparar uns plats tan deliciosos; amb gaire bé sempre els mateixos ingredients, l'experiència gastronòmica és a cada menja diferent. Un aplaudiment per la iaia.