Sovint m'agrada imaginar com seria la meva vida si hagués nascut a un altre lloc. Perquè podem escollir moltes coses però ningú pot escollir allà on neix i això és quelcom determinant. Com seria la meva vida si en comptes d'haver nascut a Montbau, ho hagués fet a Pedralbes o a Hospitalet? Com pensaria? De què treballaria? I si hagués nascut a Andalusia o a Galicia?
Però a vegades, me'n vaig més lluny i jugo a imaginar qui seria si hagués nascut a un país com Marroc. Suposo que seria musulmà i vestiria amb shilava, o no, potser seria un revel de la causa. I si hagués nascut a Colombia? Seria aquell camperol de pell curtida simpatitzant de les FARC? O potser el fill d'un terratinent de dretes? O seria un capo del narcotràfic sense escrúpols? Tindria la sort de créixer en una família fantàstica com la que tinc ara o estaria evocat al pillatge i la mala vida? Mai se sap, ni mai se sabrà. La loteria de la vida però, ha fet que hagi nascut a Barcelona, que hagi estudiat una carrera i que em pugui permetre viatjar cada estiu per veure món.
D'una cosa estic bastant convençut: si en comptes de a Catalunya hagués nascut a Sri Lanka, per probabilitats, conduiria un Tuk-tuk.
El dia 28 de juliol de 2017 m'embarco direcció Negombo; aquest cop, la Sandra i jo hem decidit assaborir, primerament, Sri Lanka, que es podria dir també Tuk-tuk Land.
Són les 17h i malgrat uns quants busquevides ens ofereixen servei de transport, el cert és que no és com altres països d'Àsia, aquí sentim que no ens assetgen, ens deixen espai. Agafem un taxi i anem cap a l'hotel ( l'únic hotel que tenim contractat dsd Barcelona). La ciutat és grisa i caótica. L'hotel petit i molt net, les vistes... jutgeu vosaltres mateixos.
Està regentat per una dona molt amable que s'esforça en parlar un anglès que no domina; ens acompanya a sopar a un restaurant i ens torna a venir a buscar un cop hem acabat. Sempre somriu.
Si Sri Lanka tingués 100 persones, 70 serien budistes, 13 hinduistes, 10 musulmanes i 7 catòliques. Ja és mala sort que l'única nit que passarem a Negombo l'haguem de compartir amb la festa de pregària a Maria. En absolut tenim res en contra de la mare de Jesús però, després d'un viatge de 16 hores, haver de dormir al costat d'una església que fa sonar TOTA, ABSOLUTAMENT TOTA la nit càntics i pregàries a uns decibels similars als del SÓNAR no és la sensació més agradable. Menteixo, hi va haver un descans d'una a dos quarts de cinc de la matinada. Es veu que és la "festa" catòlica més important de Negombo.
Al dia següent viatgem amb bus públic cap a Kandy, ciutat santa budista que ens rebrà amb una altra festivitat. Kandy està situada a l'interior de Sri Lanka, a les terrres altes i se sent orgullosa de guardar, en un dels seus temples, una de les dents de Buda. Hi arribem el dia que comencen les cerimònies de l'Esala Perahera.
Ens allotgem a no més de 15 minuts caminant del centre. Volem viure d'aprop aquesta festivitat, però no tant.
La festa de l'Esala Perahera se celebra en el mes d'Esala ( juliol/agost) i dura 10 dies. És un festival en honor a la dent de Buda guardada en el temple sagrat de Kandy. Simplificant, cada nit, es realitza una processó de ballarins, percussionistes, malavaristes del foc i, sobretot, elefants.
Elefants que passen el dia a les rodalies del temple (encadenats) i, al vespre són vestits i arreglats per a la desfilada.
Vanalitzant una miqueta, a Sitges traiem a passejar el drac i aquí als elefants.
La sensació és agradolça. D'una banda és maco de veure, d'altra banda, crec que hi ha un patiment innecessari dels pobres animals.
Les mesures de seguretat són extremades, hi ha molta gent i el desplegament policial és enorme. La processó transcorre amb pau i tranquilitat.
Al matí següent, tornem a pujar a un bus (preveiem que el bus, juntament amb el tuk-tuk serà el mitjà de transport més utilitzat), ara anem a Nuwara-Eliya. A quatre hores de Kandy. A 1900 metres d'altitud. Fot un fred que pela. I plou. I tot que ho sabíem, no estem preparats. Nuwara Eliya és una ciutat colonial que, en moments, recorda un poblet rural anglès.
Hi ha un llac artíficial construit per no sé quin Lord. El nostre hotel és cutre i no té calefacció. Sabem que aquí no hi estarem més d'un dia. Tenim ganes d'arribar al següent destí: Ella.
La gent que ja ha visitat Sri Lanka parla meravelles d'Ella. Per arribar-hi, cal agafar un ferrocarril antic. El trajecte dura 4 hores i es veu que es molt bonic.
El dia 1 d'agost, a les 8 del matí, anem amb Tuk-tuk fins a l'estació del ferrocarril que ens ha de portar a Ella. De camí, esmorzant a un lloc insalubre, la Sandra i jo intercanviem opinions sobre si viatjarem en primera o segona classe ( descartem tercera perquè som "motxilerus" però ja tenim una edat i viatjar a tercera classe significa no tenir seient assegurat), el preu per viatjar en primera és de menys de sis euros, i per un viatge de mes de quatre hores, potser no està malament.
"Nuestro gozo en un pozo" a l'arribar a l'estació. Aquest tren no té segona classe i només queda un seient lliure a primera. Què fem? Els dos amb tercera? Finalment decidim comprar el bitllet amb primera classe i un altre amb tercera. I tu, ja ens apanyarem, nosaltres som així.
A les 9h arriba el tren i jo, com a bon cavaller, cedeixo el seient de primera a la Sandra i corro a intentar trobar lloc a tercera. Tinc sort i puc asseure'm. Però el vagó s'omple de gent, i d'olors. No podré aixecar-me en cap moment o em fotran el lloc.
Els vagons de tercera, estan separats del vagó de primera així que ja em puc començar a acomodar en el meu espai perquè, imagino, no podré intercanviar el meu lloc amb la Sandra en cap moment. He tingut sort de poder asseure'm però no tanta com per a estar al costat de finestra. Llàstima, no podré gaudir del paisatge tal i com esperava. El ferrocarril arranca lentament, i lentament avançarà, molt lentament. Abans de pujar-hi, m'he plantejat prendre un fortasec. Porto només tres dies a aquest país i el meu estomac ja ha petat. Tot i així, confio en el meu control d'esfinters, res de fortasec que després fot un tap que no hi ha qui ho desembossi.
Al meu costat, al costat de la finestra, seu una dona gran hindú. O potser no és tan gran però està molt demacrada. De pell ben fosca, mastega, com pot, herbes i llavors de plantes que treu de dins una bossa rebregada. Té una sola dent que se li sobreposa al llavi inferior, una dent i prou. La seva mirada és intensa, penetrant, trista, una mirada de persona pobra que, alhora, és una mirada plena de riquesa. Té tanta força aquesta mirada. Es nota que ha viscut tant.
Davant seu, seu una nena d'uns deu anys. És la seva néta, o vesnéta, qui sap. Vesteix de gala. Amb un vestit verd amb brodats daurats. Porta moltes polseres a ambdós canells. Està feliç de ser al tren. Somriu mentre admira el paisatge que observa incansablement des de la finestra del tren. Camps i camps de te que rodegen la via a banda i banda, muntanyes senceres plagades de l'arbust de te. La nena, malgrat la vergonya, es deixa fotografiar pels turistes, no sé si li agrada o simplement ho assumeix.
Passada una hora i mitja, el tren fa una parada una mica més llarga. De sobte, per la finestra, caminant tan tranquilament i saludant-me, veig la Sandra. Però que fa? Aixeco el cap i veig la via. No només la Sandra està a fora fumant-se un piti, tots els cabrons de primera tb estan fora tan panxos fent fotos als empobrits de tercera com si fóssim animals del zoo. Putus burgesos, si Gandhi aixequés el cap.
La Sandra em canvia el lloc. Jo no puc aixercar-me fins que ella no arribi, molta gent està a l'espera que algú es despisti per robar-li el lloc. Intercanviem els bitllets. Baixo del vagó i em lio un piti que a penes puc fumar-me ja que el tren fa sonar el xiulet d'arrencada. M'acomodo al meu nou lloc. Viatjar en primera és un luxe no pel tipus de seient ( un pèl millor que el de tercera), sinó perquè et pots permetre aixecar-te i treure el cap per les portes dels vagó que es poden obrir. La sensació de treure el cap per fora mentre el tren està en marxa és sensacional, és molt autèntic, és molt Índia.
En una altra de les parades, sóc jo qui m'acosto on és la Sandra. Pretenc tornar a canviar-li el lloc. Però ho faig amb molt menys art que ho ha fet ella. Estic molt nerviós perquè em fa por que el tren arrenqui sense mi. No trobo a quin vagó està i vaig cridant el seu nom. Finalment, la veig traient el cap per la finestra. S'ha fet amiga de la nena hindú. Li ha deixat la nostra càmera fotogràfica perquè sigui ella la que fotografiï els turistes.
Ella és un poble molt petit, amb tres carrers principals plens de hostels i bacpackers. L'ambient és plenament motxileru". Viu del turisme i de l'explotació dels camps de te. Hi ha vàries fàbriques tant de te negre com verd. En visitem una. Hi treballen solament dones. Pels camps és fácil veure-les carregant una bossa a l'esquena i omplint-les de fulles de te. Dones cansades, dones que, malgrat tenir feina són ben pobres i aprofiten les visites dels turistes per oferir-se a ser fotografiades a canvi d'alguna rúpia.
A Ella hi dormim dues nits. S'hi está molt bé. Es poden realitzar unes excursions molt boniques, es menja molt bé i l'ambient és molt bo.
A Ella ens hem regalat un massatge ayurvèdic que no sé quins collons de propietats té però que m'ha deixat una contractura a l'espatlla de nassos.
Hem conegut una parella d'andorrans molt agradable, de fet ells ja ens coneixien ( el xou del tren). Amb ells, anirem al següent destí: Arugam Bay.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada