Plorant Sadako

A mitjan anys 50, a Hiroshima hi vivia una nena  que tenia 12 anys i es deia Sadako. Feia 10 anys (el 6 d'agost de 1945) que els americans, havien fet esclatar la gran bomba atòmica i, com molts altres habitants d'aquesta ciutat, Sadako emmalatí greument com a conseqüència de la radioactivitat. Tenia leucèmia. 

Asseguda al llit de l'hospital es passava el dia confeccionant origamis (ocellets de paper) perquè algú li havia explicat que si, ella sola, aconseguia fer 1000 ocellets,  es salvaria, superaria la seva malaltia, es curaria. 

Amb una fe i una força admirable, Sadako dedicava el seu temps a la papiroflexia. 

Això no és un conte, això no es cap llegenda, és la dura realitat. Sadako va morir quan encara no havia arribat als 700 origamis. Va ser una de les 300.000 víctimes de la bomba nuclear. 

Els seus companys de classe van decidir continuar la tasca que ella havia encetat  i van acabar realitzant els 1000 ocellets convertint Sadako en el símbol de la Pau per als infants.

Avui és 15 d'agost, fa just 70 anys que Japó, pocs dies després del llançament del misisil des de l'Enola gay, es rendia davant els Estats Units. I avui, nosaltres estem a Hiroshima. 

Per a mi, era una visita obligada. Vaig cursar la Primària a l'escola Sadako de Barcelona i mai no podré agrair del tot als meus pares l'esforç que van fer per apuntar-m'hi. Sadako significa un clam a la no-violéncia i jo m'hi sento absolutament identificat. Però, a més, Sadako em recorda la meva infància, els meus amics, la meva família, el meu pare...

Així que, visitar el lloc on Sadako va viure i morir, ha estat un moment especial.

La veritat és que,  de bones a primeres, les sensacions que tant la Sandra com jo hem tingut al entrar al Museu de la Pau no han estat bones.

Tolero ( tot i que no m'agrada gens) haver de visitar temples, parcs i jardins plens de gent. Tolero també sentir-me com un bitllet amb potes cada cop que pago per entrar a algun lloc. Però aquí? Al Museu de la Pau d'Hiroshima? El tema és massa important perquè hi deixin entrar tanta gent de cop (centenars i centenars de persones aglotinades veient l'exposició permanent, nens cridant, guàrdies fent-nos passar ràpid...). Poc a poc però, ens hem anat calmant i hem sabut aïllar-nos de la marabunta per, així, prendre consciència del què vèiem, del què llegíem, del què sentíem...

I és que la sensació de tristesa és molt bèstia. Imatges esgarrifadores de persones plenes d'úlceres, objectes mig calcinats rescatats de l'època i explicacions molt crues fan que la pell de gallina sigui constant.

Pell de gallina com la que se'ns ha posat en situar-nos (un cop fora del museu) davant del monument commemoratiu de la Pau que es troba en mig del parc i que conté una flama de condol.

Aquesta flama no s'apagarà fins que no desapareixin per sempre les armes de destrucció massiva. I també davant l'estàtua de Sadako, envoltada per milers d'origamis fets i enviats per alumnes de diferents escoles d'arreu del món. 

Jo sóc mestre, treballo per la quitxalla.  I no puc entendre com algú, un dia va decidir llençar una bomba per arrassar amb tot un poble, fer mal a tanta gent, matar a tots els nens. El més trist és que la Segona Guerra Mundial no va ser l'última de les guerres. Com pot ser que avui en dia encara hi hagi guerres? No us sona molt anacrònic? Fer la guerra, matar a gent, quina vergonya de humanitat...

Bé, no m'allargo. A part dels diferents monuments commemoratius, a Hiroshima també hem visitat l'illa de Miyajima, una bonica illa amb una Tori flotant enorme. 

I no vull obviar el menjar. A Hiroshima hem provat el millor Okonomiyaki de la nostra vida. 

Ara ja està. Prou monuments, prou història, prou caminar. Toca fer rumb a Miyasaki, toca tornar al turisme de platja, de banyador i, esperem, toca per fi fer surf.

Una abraçada des de Hiroshima i per sempre i sempre: NO A LA GUERRA!