INDONÈSIA (VII)

El dia 8 d'agost a la tarda vam arribar a Ubud. Teniem hotel reservat per una nit però la sensació va ser tant bona que ens hi vam quedar 3. 

Ubud és un Bali diferent, Ubud és cultura, és pintura, dança, gastronomia, Ubud és art. També és poder assaborir un brownie acompanyat de cafè expresso de qualitat. 

Malgrat el temps advers del primer dia, sense parar de ploure, vàrem poder passejar pels seus carrers que ens mostraven un perfecte equilibri entre les arrels balineses i el neohipisme occidental. Per la tarda, vam poder visitar el monkey forest que, tocant la ciutat ( per no dir que hi està totalment integrat), és una reserva de simis curiosa. Pensàvem que, un cop haguéssim pagat l'entrada, podriem disfrutar de la presència d'algun mono, des de certa llunyania. Ja ja ja, quina quantitat de monos, molts, cent, potser dos-cents. Tots ells,sense cap vergonya, corrien al voltant nostre desafiants, demanant menjar i estirant dels pantalons dels turistes els mes agosarats dels quals, els donaven menjar i se'ls feien pujar sobre el cap. 

És ben sabut que la valentia no és el meu punt fort i els primers moments en companyia d'aquells primats van ser força tensos. Convençut que aquelles bèsties només podien encomanar-me (com a mínim)puces i  sense obviar que una queixalada seva podia provocar-me la ràbia, el neguit  en  que vaig estar els primers deu minuts va ser constant. Tinc la sort que ja fa uns quants anys que la Sandra em coneix i no m'he de fer el xulo per impressionar-la, tot i així, el fet que a cada acostament d'un primat, jo  l'empentés ( a ella, no al primat) per posar-la entre mig no li va fer puta gràcia. Un ha nascut poruc que voleu que us digui. 

Superat el trangul de les mones xites impertinets, vam sopar a un resturant molt agradable al costat d'una terrassa d'arròs cultivat. 

Al dia següent, ens vam apuntar a fer un curs de cuina balinesa. Va ser d'allò més divertit. Vam cuinar diferents plats típics d'aquí ( i diferents salses) acompanyats de gent molt amable i d'un chef força particular.

Evidentment que no va faltar el Nasi Goreng: arros fregit amb pollastre i verdures aconpanyat d'una salsa de 15 ingredients. Espero poder elaborar-lo quan torni a casa. 

A Ubud vam aprofitar per visitar el mercat, allà vam comprar espècies i roba, sobretot teles. La Sandra, és la reina del regateig i jo... sóc el rei d'esperar-la assegut fumant pitis. 

Una de les tardes, vam anar a un spa. A qualsevol cosa li diuen spa, era una habitació amb departaments separats per cortines on s'oferien massatges, peluqueria, estètica... Mentre esperávem perquè ens fessin un massatge, dues noies ens van portar aigua. Una d'elles, era una noia normal, amable, agradable de veure; però l'altra, ai que lletja era l'altra, i que guenya!-si ud plau, que no em toqui la guenya, que no em toqui la guenya. -doncs em va tocar la guenya. A veure, jo no esperava que per 4 euros em massatgés la Claudia Shiffer, però la guenya? Ai que lletja era pobra, si semblava un mico com els que havia vist el dia anterior! i quina quantitat d'oli que em posava a l'esquena. -Que has de fer un masatge i no fer un ou ferrat-pensava jo. Bé, l'esquena no me la va arreglar pero em va deixar ben enllustrat. Malgrat l'experiència oleosa, també vaig deixar que m'afeitessin. I tot, massatge inclòs,amb el meu marlboro a la boca. 

D'Ubud vam anar a Nusa Lembongan. És una illa al sud de Bali ideal per fer diving i surf. A nosaltres el temps no ens va acompanyar, pluja, fred, mala mar ( massa per surfejar) ... a més vaig tenir mal de panxa durant més de 4 dies.  No podia ser tot perfecte. Vam aprofitar per descansar i per llegir ( estic a punt de cruspir-me a David Copperfield) i de gaudir d'alguna posta de sol!

Ara estem a Balangan. Sí, torno a estar a Balangan. Ens queden 4 dies a Bali i necessito aprofitar-los fent surf. 

INDONÈSIA (VI)

Amb sensació agredolça, marxem del sud de Lombok ( intentem que la imatge de les platges espectaculars compensin la ràbia d'haver estat robats); hem hagut de fugir per potes. Arribem a Sengigi per tornar el cotxe. El mateix paio que ens l'ha llogat, s'ofereix per trobar un amic seu que ens porti fins Selengan, al nord de Lombok. Des d'allà, haurem d'agafar un vaixell per arribar a Gili Islands. L'amic conductor és esperpèntic. Evidentment, aquest home no té carnet de conduir. Va amorrat al volant que fa girar amb moviments curts, constants i ràpids; cremant les revolucions ( tot el viatge en tercera) i tocant el claxon compulsivament. Arribem a Selengan i agafem una barca ( no sense abans adonar-nos que ens han tornat a timar, el tiquet que ens havien venut a Sengigi no serveix i n'hem de comprar un altre).

 Gili Islands és un arxipèleg format per tres illes: Trawangan, Meno i Air. Ens hagués agradat dormir a Gili Air, però estan tots allotjaments plens. Dormim a Gili Trawangan, la mes gran de les tres illes, la que té més oferta i la que té menys encant. Trobem un hotel una mica apartat de tot el follon: Coral beach 2. Aquí l'allotjament és molt car i després d'haver patit un robatori ens toca estalviar:durant tres nits, dormirem els tres en un mateix llit. 

Gili és la "ciudad sin ley", no hi ha policia ( tampoc la necessiten) i l'olor de marihuana és present a tot arreu; a tots els bars i xiringuitos sona la discografia sencera de Bob Marley que s'alterna amb el refrescant Jack Johnson.Les rastes estan a l'ordre del dia i els concerts (programats o espontanis) són constants. Això sí, per molt hippies que siguin, la zona continua sent musulmana i aquests dies, en ser el final del ramadan, el reagge comparteix espai amb la potent (fanàtica i desquiciant) veu que recita, en àrab, l'Alcorà des de la Mesquita. Des de qualsevol punt de l'illa, pots escoltar l'eixordidor mantra "Alah Agbar". 

A les illes Gilli no hi ha vehicles de motor, ni cotxes ni motos, només bicicletes i carros de cavalls. Caminant, pots donar tota la volta a Gilli trawangan en menys de dues hores. El fons marí aquí és preciós, tan sols cal nedar 10 o 15 metres per poder observar corall viu de diferents colors, centenars de peixos i nedar amb tortugues gegants. Les platges són d'arena blanca i trocets de corall que es claven als peus. 

Una vegada més, podem gaudir del pas del dia a la nit, aquest cop però, al voltant d'una foguera a peu de platja i amb el ritme d'uns djembes com a única banda sonora. Aquí seran musulmans, però les Large Vintang ( cervesa indonesa) van que volen. 

Hi ha molts centres de diving aquí, potser és el lloc més indicat per a fer submarinisme, però veig els vaixells tan plens de gent, que no em ve gens de gust. Això semblen les rambles versió divers megaguais.

La orferta gastronòmica a Gili és més variada però també una mica més cara. Pots assaborir un Thai o Indian curry per poc més de 4 euros. També pots sopar al night market, una plaça plena de venedors ambulants rotllo Jamal Efnà. Nosaltres, aquí, del mercat nocturn ens hem fet cuinar unes gambes i una barracuda.

Un dels dies, agafem un ferry i visitem Gili Air, molt més tranquila. Passem un dia genial, descansem, bussegem i prenem el sol. A la mateixa sorra, dinem una hamburguessa boníssima. 

El rellotge no s'atura. El Guillem ha de tornar a Barcelona. Ha estat un plaer viatjar amb ell, un tiu fàcil, tranquil i amb bon humor. Per a la Sandra i per a mi, comença un nou viatge. Tornem a Bali. Tornem a l'hinduista i amable Bali. 

INDONÈSIA ( V ): Una experiència autèntica

La història que a continuació explicaré és real, però podria formar part de qualsevol guió d'una pel.li. 

Dia 4 d'agost:Ens aixequem a les 6 del matí; amb els ulls com hamburgueses anem a un petit restaurant situat a dalt d'un turó, regentat per una francesos. Cada dia, a dos quarts de set, ofereixen classes de ioga a la seva terrassa. Les vistes són brutals. Mentre va sortint el sol, el profe ( un japonès entranyable) ens guia en una classe senzilla  basada en estiraments i relaxació. El sol s'aixeca per sobre la badia oferint-nos un espectacle de colors de somni.

Amb la classe, ens entra l'esmorzar. El millor esmorzar que hàgim pres a Indonèsia, amb pa de veritat. Pa calent i cafè expresso. No podríem haver començat millor el dia. 

Tornem al nostre hotel amb la intenció d'agafar les taules de surf i anar a Mawi ( una altra platja paradisíaca). Un cop a la nostra habitació arreglem els comptes entre la Sandra i jo. És llavors que ens adonem que ens falta pasta. Ens han robat. Regirem l'habitació per veure què i què no ens falta. No ens han robat els I-phones, ni les càmeres, ni tant sols ens han pres tots els diners que portàvem. La Sandra portava a la cartera 450 euros i jo 130, a ella li han pres 150 i a mi 50 euros. Evidentment, qui ha sigut no ha volgut que ens donéssin compte i s'ha pensat que ho aconseguiria robant només 4 dels 15 bitllets que teníem. Ho tenim clar, només han pogut ser les persones que arreglen l'habitació( a les quals els hi hem deixat la única clau de l'habitació que existeix perquè poguessin netejar-la). Amb calma, i sense muntar cap xou, fem venir l'amo de l'hotel, un xaval de 28 anys de castelló. Li exposem la situació i també està segur que ha sigut algú de l'staf. Ens demana discreció i ens assegura que trobarem la solució. 

El xaval de l'hotel( a partir d'ara Alberto) parla amb les dues úniques persones que han entrat a l'habitació, dos nois indonedos. Li asseguren que ells no han estat. L'Alberto ens diu que farà algunes gestions i que si no, el millor serà anar a la policia. Robar aquí, és un acte criminal greu i, diu, que segur,que davant la policia, el lladre cantarà. Intentem passar un matí normal, però no és fàcil. Van passant les hores i ningú no ens diu res. Tot i així, l'Alberto ens demana que el deixem fer a ell, que seguim el seu procediment. A les 19h, l'Alberto i la seva mànager es presenten a l'habitació( després de que nosaltres exigíssim vàries vegades alguna resposta); ens diuen que els dos treballadors neguen haver-ho fet i, atenció,  estan disposats a anar a beure d'una aigua sagrada que els obliga a dir la veritat. Que ens prengui el pèl un indonès ens fa ràbia, però que sigui un xaval de castelló el que ens vengui la moto aquesta de l'aigua sagrada que a més només es beu en dimecres ( avui és diumenge) ens indigna. Plantegem a la direcció de l'hotel  alguna altra solució, creiem que és responsabilitat seva ja que són els seus treballadors ( si hagués sigut algú de fora, hagués arrassat amb l'habitació). Ens diuen que el que hem de fer és anar tots a la policia. No ens fa cap gràcia haver d'anar a la policia però continuem confiant en la manera de procedir afequada segons ells. El xou és a punt de començar.

Com si anèssim d'excursió, marxem tots cap a la comisaria del poble.  amb moto hi van: l'Alberto y la seva novia, els dos pressumptes lladres, i un altre treballador de l'hotel; el Guillem, la Sandra i jo hi anem amb cotxe i amb nosaltres ve la manager de l'hotel. Deixem el cotxe al pàrquing de la comisiaria. L'edifici es cau a trossos. Entrem a dins i ens atèn, de mala gana, un policia vestit de paisà que estava jugant a la play station ( que tenen exposada sense problemes i que els pressumptes lladres no tenen temor a tocar-la i comentar la jugada amb el poli); parlen entre ells, riuen mentre nosaltres fem cara de bobos. La mànager va traduint com pot ( o com vol) el que estan dient. Arriben 2 polis més, un d'ells vestit de xèrif, pistola inclosa, l'altre vestit de xandall. Estem tots asseguts en un sofà destartelat en el porxo de la comisiaria, fumant cigarrets.  Ens diuen que si no haguessim tocat tant les nostres carteres podrien analitzar les empremptes dactilars. Però què es pensen? Que són el CSI? Si la comisiraria és una xavola de fusta! Estem perdent el temps. Passem a dins a escriure la denúncia. Primer passen els acusats, després la Sandra i jo. Ensenyem els passaports, ens prenen les dades. Com que són mig analfabets, demanen a la manager que escruigui els fets en un ordinador antic, amb disquetera. 

( amb els nervis, no vaig fer cap foto millor, però això és la comisaria)

Arriba el capità, vesteix amb texans i una samarreta de tirants amb un dibuix de surfing( ja tenim aquí el Hugo Silva de Kuta Lombok). Mentre estem intentant escriure els fets amb la manager, comencem a sentir sorolls, crits i cops a l'habitació del costat( habitació separada per una fullola de fusta). Sentim una baralla, ens quedem sols, la Sandra, jo i la manager que aprofita per ensenyar-nos i explicar-nos  informes que cotilleja de l'ordinador. Ella riu, això és surrealista. Arriba més gent 6 o 7 persones, amics del detingut de l'habitació del costat. La Sandra es posa nerviosa, vol marxar, agafo els passaports i sortim al porxo on està el Guillem i els altres. Deixe-m'ho, volem marxar. A fora, hi ha més gent, més amics del detingut, 15 o 20 persones, la cosa es posa lletja, van arribant motos i mes motos amb gent molt enfafada. Els treballadors de l'hotel s'inquieten, alguna cosa gruixuda està passant. Hem de marxar quan més aviat millor. Apareix molta més gent sobre les seves motos. Xavals sense samarreta, amb el cap decolorat o tintat de vermell. Porten pals, de fusta i de ferro; uns quants porten espases, catanes de samurai. Són autèntics pirates que podrien sortir de la peli de Mad Max. No entenc res i tinc por. Dos policies ens acompanyen per la porta de darrere al cotxe, hi entrem. Abaixem els seguros i pugem finestres. Però estem bloquejats per la quarentena de motos, i més d'un centenar de persones. No podrem sortir. Ells criden. Ensenyen les armes. Sabem que el conflicte no va amb nosaltres però som al vell mig del camp de batalla. Demano a la Sandra que acoti el cap. M'espero el pitjor. Un dels treballadors de l'hotel surt del cotxe i, juntament amb un policia, demana als pirates que s'apartin. Poc a poc, les motos es van fent a un costat i el Guillem condueix tensionadament i amb molt de compte entre la multitud de joves desquiciats, armats i amb els ulls sagnants que ens miren maliciosament. Finalment, aconseguim sortir; a fora, mig poble s'ha concentrat per veure l'espectacle. Nosaltres, ja fora de perill, marxem a l'hotel cridant per expulsar l'adrenalina acumulada. No sortirem ni a sopar. L'únic que volem és marxar d'aquest poble de bojos. 

Hem viscut una autèntica experiéncia indonèsia que ens ha costat uns 100 euros( l'hotel no el pensem pagar) i hem après algunes lliçons:

-no tornarem a demanar que ens netegin l'habitació.

-tencarem les motxiles amb candau.

-La policia asiàtica, quant més lluny millor.

Al matí, ben d'hora, ens aixequem i marxem. 

Pròxima destinació: Gili Island, allà no hi ha policia...millor.

INDONÈSIA (IV): Lombok amazing Lombok

Deixem Bali amb força pena, se'ns ha fet curt. Haguéssim hagut d'estar més dies a Balangan, sense fer absolutament res. 

Ens recull un minibus a l'hotel de Kuta a les 6:30 del matí; tot i anar buit preveiem que el xofer ens portarà de ruta per Kuta tot recollint a més gent. Quin desastre, quina desorganització, després d'una hora encara donem voltes, hem passat per davant del nostre hotel com a mínim dues vegades més. Finalment, el minibus és ple i fem via cap a Padangbai. Anxovats al minibus, intentem dormir una estona, però és impossible;  dues foques acnéiques holandeses es passen el viatge parlant a crits entre elles. Un cop arribem a Padangbai, agafem un ferri; no ens ho han dit però,  amb el preu que hem pagat, ens pertoca anar amb un barco lent. 6hores diuen. Aquests indonesis tenen una facilitat suprema per fotre'ns la lidada, el "donde dije digo" és universal i nosaltres acabem caient de quatre potes.Això sí, sempre podem pagar un suplement i arribar abans. Preferim pagar el suplement ( 50 eurazos/pax) i pujar al fastferry que farà el trajecte  en una hora.  Malauradament, tornem a tenir les holandeses darrere que continuen explicant-se la vida a crits mentre mengen, desesperadament  i en quantitats industrials, pa bimbo amb mantega de cacahuet i nocilla. Ningú els hi ha explicat que potser és aquesta la raó per la qual  la seva cara està tan plena de grans?Quin timbre de veu tenen! Per sorpresa meva el bo d'en Guillem explota i les fa callar. 

Arribem a Sengigi ( Lombok) i lloguem un cotxe. La nostra idea és arribar a KutaLombok avui mateix. Hem trobat una parella de Noruega que també hi va, s'afegeixen al nostre cotxe i ens ajudaran amb les despeses. 

Arribem a Kuta després de travessar diferents ciutats/pobles, de passar alguna horeta en un embús i d'haver-nos creuat amb els vehicles i els conductors més extravegants que hàgiu pogut arribar a veure: motos conduides per nens de 7 anys, o per senyores gordes amb burka ( no sé vom s'hi veuen), camions militars, carros plens de gent i,  fins i tot, diverses manades de búfals interrompent el trànsit ( passegen de forma vacil.lant pel mig de la carretera totalment aliens a la desesperació dels conductors que esperen) i, dipositant ( els búfals, no els conductors) grans muntanyes de caca per tot arreu.

A les 15h arribem a Kuta. Res a veure amb l' esbojarrada Kuta de Bali. Aquí, tot es veu tranquil, calmat, tot està encara  per desenvolupar.  Hi ha una enorme badia d'aigua transparent i sorra blanca. Les onades estan mar endins rere l'escull de corall.  El paisatge és espectacular i estem segurs que trobarem racons de pel.lícula!!!!

Trobar hotel però, no és gens fàcil, estem a dia 1 d'agost i està tot ple. A més,  l'encant del paisatge, és inversament proporcional a la cutresa de les habitacions. Ens costa molt trobar alguna cosa decent i lliure. Acabem dormint en un cutxitril justet justet. Olora malament, hi ha humitats i el llit és d'espuma blandiblue.

 La nostra esquena patirà. Sabia jo que els orfidals em podrien fer servei. Demà ve la Sandra i ja em puc espavilar a trobar quelcom millor. 

Després d'haver passat la nit del lloro( em vaig fer enrere amb la presa d'orfidal) pel matí trobem un hotel portat per uns espanyols. És agradable i les habitacions estan netes ( a més, hi ha aigua calenta!). Tenen un talla gespa força divertit. 

La sessió matinal de surf, avui ha estat memorable. Per fi, hem trobat una dreta! Per arribar a l'onada, hem llogat una barqueta/patera amb capità( un nen d'uns 14 anys amb el cabell decolorar i fan de Messi). Ens hem forrat a pillar onades. 

A les 20h30 dos treballadors de l'hotel m'acompanyen a l'aeroport. Lombok es fosc i tenim mitja hora de viatge, mitja hora veient desenes i desenes de dones amb vel integral caminant per la carretera, dones i nens, cap home. Queden 6 dies pel final de ramadan i és a les nits quan es veu més moviment. Per què només veig dones? No ho se. Arribem a l'espectacular aeroport de Praya i el vol arriba amb retard, proposo als nois d'anar fer un cafè. Però curiosament, no hi ha bars. A l'exterior de l'aeroport hi ha una cinquantena de paradetes, amb dependentes musulmanes on serveixen cafè amb termos i venen altres productes. A cada paradeta, hi ha una alfombra on els clients ens asseiem ( 3 o 4 clients per paradeta) previament descalçats. Fa fred, pero no penso provar el cafè. Menjo, aixó sí, uns snscks de plàtan deshidratat. Tothom em mira i riu, sóc un puto guiri, amb cara de guiri i una videocàmera a les mans. 

Passades les 22h arriba la Sandra. L'he trobat molt a faltar i estic feliç de veure-la. 

Pel matí del dia 3 repetim l'operació barca-surfing. M'encanten les onades de Lombok, de dretes i fàcils, ideal per un Espumilla com jo. Han estat a punt de partir-me la cara, he saltat dues onades seguides al mateix tiu. El molt desgraciat no ha parat d'escridessar-me mentre jo m'he excusat mil i una vegades ( tot i que per dins he pensat: si no vols disculpar-me,  fote't rus desgraciat,  ves a Balangan i posa't així de xulo que això és terra d'espumilles...).

Per la tarda hem anat, un cop més,  a veure la posta de Sol, aquesta vegada a un cap elevat de l'illa des d'on hem pogut observar tots els golfs i accidents de Lombok. Amazing.