La història que a continuació explicaré és real, però podria formar part de qualsevol guió d'una pel.li.
( amb els nervis, no vaig fer cap foto millor, però això és la comisaria)
Dia 4 d'agost:Ens aixequem a les 6 del matí; amb els ulls com hamburgueses anem a un petit restaurant situat a dalt d'un turó, regentat per una francesos. Cada dia, a dos quarts de set, ofereixen classes de ioga a la seva terrassa. Les vistes són brutals. Mentre va sortint el sol, el profe ( un japonès entranyable) ens guia en una classe senzilla basada en estiraments i relaxació. El sol s'aixeca per sobre la badia oferint-nos un espectacle de colors de somni.
Amb la classe, ens entra l'esmorzar. El millor esmorzar que hàgim pres a Indonèsia, amb pa de veritat. Pa calent i cafè expresso. No podríem haver començat millor el dia.
Tornem al nostre hotel amb la intenció d'agafar les taules de surf i anar a Mawi ( una altra platja paradisíaca). Un cop a la nostra habitació arreglem els comptes entre la Sandra i jo. És llavors que ens adonem que ens falta pasta. Ens han robat. Regirem l'habitació per veure què i què no ens falta. No ens han robat els I-phones, ni les càmeres, ni tant sols ens han pres tots els diners que portàvem. La Sandra portava a la cartera 450 euros i jo 130, a ella li han pres 150 i a mi 50 euros. Evidentment, qui ha sigut no ha volgut que ens donéssin compte i s'ha pensat que ho aconseguiria robant només 4 dels 15 bitllets que teníem. Ho tenim clar, només han pogut ser les persones que arreglen l'habitació( a les quals els hi hem deixat la única clau de l'habitació que existeix perquè poguessin netejar-la). Amb calma, i sense muntar cap xou, fem venir l'amo de l'hotel, un xaval de 28 anys de castelló. Li exposem la situació i també està segur que ha sigut algú de l'staf. Ens demana discreció i ens assegura que trobarem la solució.
El xaval de l'hotel( a partir d'ara Alberto) parla amb les dues úniques persones que han entrat a l'habitació, dos nois indonedos. Li asseguren que ells no han estat. L'Alberto ens diu que farà algunes gestions i que si no, el millor serà anar a la policia. Robar aquí, és un acte criminal greu i, diu, que segur,que davant la policia, el lladre cantarà. Intentem passar un matí normal, però no és fàcil. Van passant les hores i ningú no ens diu res. Tot i així, l'Alberto ens demana que el deixem fer a ell, que seguim el seu procediment. A les 19h, l'Alberto i la seva mànager es presenten a l'habitació( després de que nosaltres exigíssim vàries vegades alguna resposta); ens diuen que els dos treballadors neguen haver-ho fet i, atenció, estan disposats a anar a beure d'una aigua sagrada que els obliga a dir la veritat. Que ens prengui el pèl un indonès ens fa ràbia, però que sigui un xaval de castelló el que ens vengui la moto aquesta de l'aigua sagrada que a més només es beu en dimecres ( avui és diumenge) ens indigna. Plantegem a la direcció de l'hotel alguna altra solució, creiem que és responsabilitat seva ja que són els seus treballadors ( si hagués sigut algú de fora, hagués arrassat amb l'habitació). Ens diuen que el que hem de fer és anar tots a la policia. No ens fa cap gràcia haver d'anar a la policia però continuem confiant en la manera de procedir afequada segons ells. El xou és a punt de començar.
Com si anèssim d'excursió, marxem tots cap a la comisaria del poble. amb moto hi van: l'Alberto y la seva novia, els dos pressumptes lladres, i un altre treballador de l'hotel; el Guillem, la Sandra i jo hi anem amb cotxe i amb nosaltres ve la manager de l'hotel. Deixem el cotxe al pàrquing de la comisiaria. L'edifici es cau a trossos. Entrem a dins i ens atèn, de mala gana, un policia vestit de paisà que estava jugant a la play station ( que tenen exposada sense problemes i que els pressumptes lladres no tenen temor a tocar-la i comentar la jugada amb el poli); parlen entre ells, riuen mentre nosaltres fem cara de bobos. La mànager va traduint com pot ( o com vol) el que estan dient. Arriben 2 polis més, un d'ells vestit de xèrif, pistola inclosa, l'altre vestit de xandall. Estem tots asseguts en un sofà destartelat en el porxo de la comisiaria, fumant cigarrets. Ens diuen que si no haguessim tocat tant les nostres carteres podrien analitzar les empremptes dactilars. Però què es pensen? Que són el CSI? Si la comisiraria és una xavola de fusta! Estem perdent el temps. Passem a dins a escriure la denúncia. Primer passen els acusats, després la Sandra i jo. Ensenyem els passaports, ens prenen les dades. Com que són mig analfabets, demanen a la manager que escruigui els fets en un ordinador antic, amb disquetera.
Arriba el capità, vesteix amb texans i una samarreta de tirants amb un dibuix de surfing( ja tenim aquí el Hugo Silva de Kuta Lombok). Mentre estem intentant escriure els fets amb la manager, comencem a sentir sorolls, crits i cops a l'habitació del costat( habitació separada per una fullola de fusta). Sentim una baralla, ens quedem sols, la Sandra, jo i la manager que aprofita per ensenyar-nos i explicar-nos informes que cotilleja de l'ordinador. Ella riu, això és surrealista. Arriba més gent 6 o 7 persones, amics del detingut de l'habitació del costat. La Sandra es posa nerviosa, vol marxar, agafo els passaports i sortim al porxo on està el Guillem i els altres. Deixe-m'ho, volem marxar. A fora, hi ha més gent, més amics del detingut, 15 o 20 persones, la cosa es posa lletja, van arribant motos i mes motos amb gent molt enfafada. Els treballadors de l'hotel s'inquieten, alguna cosa gruixuda està passant. Hem de marxar quan més aviat millor. Apareix molta més gent sobre les seves motos. Xavals sense samarreta, amb el cap decolorat o tintat de vermell. Porten pals, de fusta i de ferro; uns quants porten espases, catanes de samurai. Són autèntics pirates que podrien sortir de la peli de Mad Max. No entenc res i tinc por. Dos policies ens acompanyen per la porta de darrere al cotxe, hi entrem. Abaixem els seguros i pugem finestres. Però estem bloquejats per la quarentena de motos, i més d'un centenar de persones. No podrem sortir. Ells criden. Ensenyen les armes. Sabem que el conflicte no va amb nosaltres però som al vell mig del camp de batalla. Demano a la Sandra que acoti el cap. M'espero el pitjor. Un dels treballadors de l'hotel surt del cotxe i, juntament amb un policia, demana als pirates que s'apartin. Poc a poc, les motos es van fent a un costat i el Guillem condueix tensionadament i amb molt de compte entre la multitud de joves desquiciats, armats i amb els ulls sagnants que ens miren maliciosament. Finalment, aconseguim sortir; a fora, mig poble s'ha concentrat per veure l'espectacle. Nosaltres, ja fora de perill, marxem a l'hotel cridant per expulsar l'adrenalina acumulada. No sortirem ni a sopar. L'únic que volem és marxar d'aquest poble de bojos.
Hem viscut una autèntica experiéncia indonèsia que ens ha costat uns 100 euros( l'hotel no el pensem pagar) i hem après algunes lliçons:
-no tornarem a demanar que ens netegin l'habitació.
-tencarem les motxiles amb candau.
-La policia asiàtica, quant més lluny millor.
Al matí, ben d'hora, ens aixequem i marxem.
Pròxima destinació: Gili Island, allà no hi ha policia...millor.
Els micos segur que no van tocar cap dels 4 bitllets 'desapareguts'; ara, l'amo de la fonda, que té accés a totes les claus i a tota la informació, és el principal sospitós.
ResponEliminaIndonèsia és un dels llocs del món més corruptes que hi ha. Quatre vegades més que Spain i el doble que Italy.
Vigila!