INDONÈSIA (VII)

El dia 8 d'agost a la tarda vam arribar a Ubud. Teniem hotel reservat per una nit però la sensació va ser tant bona que ens hi vam quedar 3. 

Ubud és un Bali diferent, Ubud és cultura, és pintura, dança, gastronomia, Ubud és art. També és poder assaborir un brownie acompanyat de cafè expresso de qualitat. 

Malgrat el temps advers del primer dia, sense parar de ploure, vàrem poder passejar pels seus carrers que ens mostraven un perfecte equilibri entre les arrels balineses i el neohipisme occidental. Per la tarda, vam poder visitar el monkey forest que, tocant la ciutat ( per no dir que hi està totalment integrat), és una reserva de simis curiosa. Pensàvem que, un cop haguéssim pagat l'entrada, podriem disfrutar de la presència d'algun mono, des de certa llunyania. Ja ja ja, quina quantitat de monos, molts, cent, potser dos-cents. Tots ells,sense cap vergonya, corrien al voltant nostre desafiants, demanant menjar i estirant dels pantalons dels turistes els mes agosarats dels quals, els donaven menjar i se'ls feien pujar sobre el cap. 

És ben sabut que la valentia no és el meu punt fort i els primers moments en companyia d'aquells primats van ser força tensos. Convençut que aquelles bèsties només podien encomanar-me (com a mínim)puces i  sense obviar que una queixalada seva podia provocar-me la ràbia, el neguit  en  que vaig estar els primers deu minuts va ser constant. Tinc la sort que ja fa uns quants anys que la Sandra em coneix i no m'he de fer el xulo per impressionar-la, tot i així, el fet que a cada acostament d'un primat, jo  l'empentés ( a ella, no al primat) per posar-la entre mig no li va fer puta gràcia. Un ha nascut poruc que voleu que us digui. 

Superat el trangul de les mones xites impertinets, vam sopar a un resturant molt agradable al costat d'una terrassa d'arròs cultivat. 

Al dia següent, ens vam apuntar a fer un curs de cuina balinesa. Va ser d'allò més divertit. Vam cuinar diferents plats típics d'aquí ( i diferents salses) acompanyats de gent molt amable i d'un chef força particular.

Evidentment que no va faltar el Nasi Goreng: arros fregit amb pollastre i verdures aconpanyat d'una salsa de 15 ingredients. Espero poder elaborar-lo quan torni a casa. 

A Ubud vam aprofitar per visitar el mercat, allà vam comprar espècies i roba, sobretot teles. La Sandra, és la reina del regateig i jo... sóc el rei d'esperar-la assegut fumant pitis. 

Una de les tardes, vam anar a un spa. A qualsevol cosa li diuen spa, era una habitació amb departaments separats per cortines on s'oferien massatges, peluqueria, estètica... Mentre esperávem perquè ens fessin un massatge, dues noies ens van portar aigua. Una d'elles, era una noia normal, amable, agradable de veure; però l'altra, ai que lletja era l'altra, i que guenya!-si ud plau, que no em toqui la guenya, que no em toqui la guenya. -doncs em va tocar la guenya. A veure, jo no esperava que per 4 euros em massatgés la Claudia Shiffer, però la guenya? Ai que lletja era pobra, si semblava un mico com els que havia vist el dia anterior! i quina quantitat d'oli que em posava a l'esquena. -Que has de fer un masatge i no fer un ou ferrat-pensava jo. Bé, l'esquena no me la va arreglar pero em va deixar ben enllustrat. Malgrat l'experiència oleosa, també vaig deixar que m'afeitessin. I tot, massatge inclòs,amb el meu marlboro a la boca. 

D'Ubud vam anar a Nusa Lembongan. És una illa al sud de Bali ideal per fer diving i surf. A nosaltres el temps no ens va acompanyar, pluja, fred, mala mar ( massa per surfejar) ... a més vaig tenir mal de panxa durant més de 4 dies.  No podia ser tot perfecte. Vam aprofitar per descansar i per llegir ( estic a punt de cruspir-me a David Copperfield) i de gaudir d'alguna posta de sol!

Ara estem a Balangan. Sí, torno a estar a Balangan. Ens queden 4 dies a Bali i necessito aprofitar-los fent surf. 

INDONÈSIA (VI)

Amb sensació agredolça, marxem del sud de Lombok ( intentem que la imatge de les platges espectaculars compensin la ràbia d'haver estat robats); hem hagut de fugir per potes. Arribem a Sengigi per tornar el cotxe. El mateix paio que ens l'ha llogat, s'ofereix per trobar un amic seu que ens porti fins Selengan, al nord de Lombok. Des d'allà, haurem d'agafar un vaixell per arribar a Gili Islands. L'amic conductor és esperpèntic. Evidentment, aquest home no té carnet de conduir. Va amorrat al volant que fa girar amb moviments curts, constants i ràpids; cremant les revolucions ( tot el viatge en tercera) i tocant el claxon compulsivament. Arribem a Selengan i agafem una barca ( no sense abans adonar-nos que ens han tornat a timar, el tiquet que ens havien venut a Sengigi no serveix i n'hem de comprar un altre).

 Gili Islands és un arxipèleg format per tres illes: Trawangan, Meno i Air. Ens hagués agradat dormir a Gili Air, però estan tots allotjaments plens. Dormim a Gili Trawangan, la mes gran de les tres illes, la que té més oferta i la que té menys encant. Trobem un hotel una mica apartat de tot el follon: Coral beach 2. Aquí l'allotjament és molt car i després d'haver patit un robatori ens toca estalviar:durant tres nits, dormirem els tres en un mateix llit. 

Gili és la "ciudad sin ley", no hi ha policia ( tampoc la necessiten) i l'olor de marihuana és present a tot arreu; a tots els bars i xiringuitos sona la discografia sencera de Bob Marley que s'alterna amb el refrescant Jack Johnson.Les rastes estan a l'ordre del dia i els concerts (programats o espontanis) són constants. Això sí, per molt hippies que siguin, la zona continua sent musulmana i aquests dies, en ser el final del ramadan, el reagge comparteix espai amb la potent (fanàtica i desquiciant) veu que recita, en àrab, l'Alcorà des de la Mesquita. Des de qualsevol punt de l'illa, pots escoltar l'eixordidor mantra "Alah Agbar". 

A les illes Gilli no hi ha vehicles de motor, ni cotxes ni motos, només bicicletes i carros de cavalls. Caminant, pots donar tota la volta a Gilli trawangan en menys de dues hores. El fons marí aquí és preciós, tan sols cal nedar 10 o 15 metres per poder observar corall viu de diferents colors, centenars de peixos i nedar amb tortugues gegants. Les platges són d'arena blanca i trocets de corall que es claven als peus. 

Una vegada més, podem gaudir del pas del dia a la nit, aquest cop però, al voltant d'una foguera a peu de platja i amb el ritme d'uns djembes com a única banda sonora. Aquí seran musulmans, però les Large Vintang ( cervesa indonesa) van que volen. 

Hi ha molts centres de diving aquí, potser és el lloc més indicat per a fer submarinisme, però veig els vaixells tan plens de gent, que no em ve gens de gust. Això semblen les rambles versió divers megaguais.

La orferta gastronòmica a Gili és més variada però també una mica més cara. Pots assaborir un Thai o Indian curry per poc més de 4 euros. També pots sopar al night market, una plaça plena de venedors ambulants rotllo Jamal Efnà. Nosaltres, aquí, del mercat nocturn ens hem fet cuinar unes gambes i una barracuda.

Un dels dies, agafem un ferry i visitem Gili Air, molt més tranquila. Passem un dia genial, descansem, bussegem i prenem el sol. A la mateixa sorra, dinem una hamburguessa boníssima. 

El rellotge no s'atura. El Guillem ha de tornar a Barcelona. Ha estat un plaer viatjar amb ell, un tiu fàcil, tranquil i amb bon humor. Per a la Sandra i per a mi, comença un nou viatge. Tornem a Bali. Tornem a l'hinduista i amable Bali. 

INDONÈSIA ( V ): Una experiència autèntica

La història que a continuació explicaré és real, però podria formar part de qualsevol guió d'una pel.li. 

Dia 4 d'agost:Ens aixequem a les 6 del matí; amb els ulls com hamburgueses anem a un petit restaurant situat a dalt d'un turó, regentat per una francesos. Cada dia, a dos quarts de set, ofereixen classes de ioga a la seva terrassa. Les vistes són brutals. Mentre va sortint el sol, el profe ( un japonès entranyable) ens guia en una classe senzilla  basada en estiraments i relaxació. El sol s'aixeca per sobre la badia oferint-nos un espectacle de colors de somni.

Amb la classe, ens entra l'esmorzar. El millor esmorzar que hàgim pres a Indonèsia, amb pa de veritat. Pa calent i cafè expresso. No podríem haver començat millor el dia. 

Tornem al nostre hotel amb la intenció d'agafar les taules de surf i anar a Mawi ( una altra platja paradisíaca). Un cop a la nostra habitació arreglem els comptes entre la Sandra i jo. És llavors que ens adonem que ens falta pasta. Ens han robat. Regirem l'habitació per veure què i què no ens falta. No ens han robat els I-phones, ni les càmeres, ni tant sols ens han pres tots els diners que portàvem. La Sandra portava a la cartera 450 euros i jo 130, a ella li han pres 150 i a mi 50 euros. Evidentment, qui ha sigut no ha volgut que ens donéssin compte i s'ha pensat que ho aconseguiria robant només 4 dels 15 bitllets que teníem. Ho tenim clar, només han pogut ser les persones que arreglen l'habitació( a les quals els hi hem deixat la única clau de l'habitació que existeix perquè poguessin netejar-la). Amb calma, i sense muntar cap xou, fem venir l'amo de l'hotel, un xaval de 28 anys de castelló. Li exposem la situació i també està segur que ha sigut algú de l'staf. Ens demana discreció i ens assegura que trobarem la solució. 

El xaval de l'hotel( a partir d'ara Alberto) parla amb les dues úniques persones que han entrat a l'habitació, dos nois indonedos. Li asseguren que ells no han estat. L'Alberto ens diu que farà algunes gestions i que si no, el millor serà anar a la policia. Robar aquí, és un acte criminal greu i, diu, que segur,que davant la policia, el lladre cantarà. Intentem passar un matí normal, però no és fàcil. Van passant les hores i ningú no ens diu res. Tot i així, l'Alberto ens demana que el deixem fer a ell, que seguim el seu procediment. A les 19h, l'Alberto i la seva mànager es presenten a l'habitació( després de que nosaltres exigíssim vàries vegades alguna resposta); ens diuen que els dos treballadors neguen haver-ho fet i, atenció,  estan disposats a anar a beure d'una aigua sagrada que els obliga a dir la veritat. Que ens prengui el pèl un indonès ens fa ràbia, però que sigui un xaval de castelló el que ens vengui la moto aquesta de l'aigua sagrada que a més només es beu en dimecres ( avui és diumenge) ens indigna. Plantegem a la direcció de l'hotel  alguna altra solució, creiem que és responsabilitat seva ja que són els seus treballadors ( si hagués sigut algú de fora, hagués arrassat amb l'habitació). Ens diuen que el que hem de fer és anar tots a la policia. No ens fa cap gràcia haver d'anar a la policia però continuem confiant en la manera de procedir afequada segons ells. El xou és a punt de començar.

Com si anèssim d'excursió, marxem tots cap a la comisaria del poble.  amb moto hi van: l'Alberto y la seva novia, els dos pressumptes lladres, i un altre treballador de l'hotel; el Guillem, la Sandra i jo hi anem amb cotxe i amb nosaltres ve la manager de l'hotel. Deixem el cotxe al pàrquing de la comisiaria. L'edifici es cau a trossos. Entrem a dins i ens atèn, de mala gana, un policia vestit de paisà que estava jugant a la play station ( que tenen exposada sense problemes i que els pressumptes lladres no tenen temor a tocar-la i comentar la jugada amb el poli); parlen entre ells, riuen mentre nosaltres fem cara de bobos. La mànager va traduint com pot ( o com vol) el que estan dient. Arriben 2 polis més, un d'ells vestit de xèrif, pistola inclosa, l'altre vestit de xandall. Estem tots asseguts en un sofà destartelat en el porxo de la comisiaria, fumant cigarrets.  Ens diuen que si no haguessim tocat tant les nostres carteres podrien analitzar les empremptes dactilars. Però què es pensen? Que són el CSI? Si la comisiraria és una xavola de fusta! Estem perdent el temps. Passem a dins a escriure la denúncia. Primer passen els acusats, després la Sandra i jo. Ensenyem els passaports, ens prenen les dades. Com que són mig analfabets, demanen a la manager que escruigui els fets en un ordinador antic, amb disquetera. 

( amb els nervis, no vaig fer cap foto millor, però això és la comisaria)

Arriba el capità, vesteix amb texans i una samarreta de tirants amb un dibuix de surfing( ja tenim aquí el Hugo Silva de Kuta Lombok). Mentre estem intentant escriure els fets amb la manager, comencem a sentir sorolls, crits i cops a l'habitació del costat( habitació separada per una fullola de fusta). Sentim una baralla, ens quedem sols, la Sandra, jo i la manager que aprofita per ensenyar-nos i explicar-nos  informes que cotilleja de l'ordinador. Ella riu, això és surrealista. Arriba més gent 6 o 7 persones, amics del detingut de l'habitació del costat. La Sandra es posa nerviosa, vol marxar, agafo els passaports i sortim al porxo on està el Guillem i els altres. Deixe-m'ho, volem marxar. A fora, hi ha més gent, més amics del detingut, 15 o 20 persones, la cosa es posa lletja, van arribant motos i mes motos amb gent molt enfafada. Els treballadors de l'hotel s'inquieten, alguna cosa gruixuda està passant. Hem de marxar quan més aviat millor. Apareix molta més gent sobre les seves motos. Xavals sense samarreta, amb el cap decolorat o tintat de vermell. Porten pals, de fusta i de ferro; uns quants porten espases, catanes de samurai. Són autèntics pirates que podrien sortir de la peli de Mad Max. No entenc res i tinc por. Dos policies ens acompanyen per la porta de darrere al cotxe, hi entrem. Abaixem els seguros i pugem finestres. Però estem bloquejats per la quarentena de motos, i més d'un centenar de persones. No podrem sortir. Ells criden. Ensenyen les armes. Sabem que el conflicte no va amb nosaltres però som al vell mig del camp de batalla. Demano a la Sandra que acoti el cap. M'espero el pitjor. Un dels treballadors de l'hotel surt del cotxe i, juntament amb un policia, demana als pirates que s'apartin. Poc a poc, les motos es van fent a un costat i el Guillem condueix tensionadament i amb molt de compte entre la multitud de joves desquiciats, armats i amb els ulls sagnants que ens miren maliciosament. Finalment, aconseguim sortir; a fora, mig poble s'ha concentrat per veure l'espectacle. Nosaltres, ja fora de perill, marxem a l'hotel cridant per expulsar l'adrenalina acumulada. No sortirem ni a sopar. L'únic que volem és marxar d'aquest poble de bojos. 

Hem viscut una autèntica experiéncia indonèsia que ens ha costat uns 100 euros( l'hotel no el pensem pagar) i hem après algunes lliçons:

-no tornarem a demanar que ens netegin l'habitació.

-tencarem les motxiles amb candau.

-La policia asiàtica, quant més lluny millor.

Al matí, ben d'hora, ens aixequem i marxem. 

Pròxima destinació: Gili Island, allà no hi ha policia...millor.

INDONÈSIA (IV): Lombok amazing Lombok

Deixem Bali amb força pena, se'ns ha fet curt. Haguéssim hagut d'estar més dies a Balangan, sense fer absolutament res. 

Ens recull un minibus a l'hotel de Kuta a les 6:30 del matí; tot i anar buit preveiem que el xofer ens portarà de ruta per Kuta tot recollint a més gent. Quin desastre, quina desorganització, després d'una hora encara donem voltes, hem passat per davant del nostre hotel com a mínim dues vegades més. Finalment, el minibus és ple i fem via cap a Padangbai. Anxovats al minibus, intentem dormir una estona, però és impossible;  dues foques acnéiques holandeses es passen el viatge parlant a crits entre elles. Un cop arribem a Padangbai, agafem un ferri; no ens ho han dit però,  amb el preu que hem pagat, ens pertoca anar amb un barco lent. 6hores diuen. Aquests indonesis tenen una facilitat suprema per fotre'ns la lidada, el "donde dije digo" és universal i nosaltres acabem caient de quatre potes.Això sí, sempre podem pagar un suplement i arribar abans. Preferim pagar el suplement ( 50 eurazos/pax) i pujar al fastferry que farà el trajecte  en una hora.  Malauradament, tornem a tenir les holandeses darrere que continuen explicant-se la vida a crits mentre mengen, desesperadament  i en quantitats industrials, pa bimbo amb mantega de cacahuet i nocilla. Ningú els hi ha explicat que potser és aquesta la raó per la qual  la seva cara està tan plena de grans?Quin timbre de veu tenen! Per sorpresa meva el bo d'en Guillem explota i les fa callar. 

Arribem a Sengigi ( Lombok) i lloguem un cotxe. La nostra idea és arribar a KutaLombok avui mateix. Hem trobat una parella de Noruega que també hi va, s'afegeixen al nostre cotxe i ens ajudaran amb les despeses. 

Arribem a Kuta després de travessar diferents ciutats/pobles, de passar alguna horeta en un embús i d'haver-nos creuat amb els vehicles i els conductors més extravegants que hàgiu pogut arribar a veure: motos conduides per nens de 7 anys, o per senyores gordes amb burka ( no sé vom s'hi veuen), camions militars, carros plens de gent i,  fins i tot, diverses manades de búfals interrompent el trànsit ( passegen de forma vacil.lant pel mig de la carretera totalment aliens a la desesperació dels conductors que esperen) i, dipositant ( els búfals, no els conductors) grans muntanyes de caca per tot arreu.

A les 15h arribem a Kuta. Res a veure amb l' esbojarrada Kuta de Bali. Aquí, tot es veu tranquil, calmat, tot està encara  per desenvolupar.  Hi ha una enorme badia d'aigua transparent i sorra blanca. Les onades estan mar endins rere l'escull de corall.  El paisatge és espectacular i estem segurs que trobarem racons de pel.lícula!!!!

Trobar hotel però, no és gens fàcil, estem a dia 1 d'agost i està tot ple. A més,  l'encant del paisatge, és inversament proporcional a la cutresa de les habitacions. Ens costa molt trobar alguna cosa decent i lliure. Acabem dormint en un cutxitril justet justet. Olora malament, hi ha humitats i el llit és d'espuma blandiblue.

 La nostra esquena patirà. Sabia jo que els orfidals em podrien fer servei. Demà ve la Sandra i ja em puc espavilar a trobar quelcom millor. 

Després d'haver passat la nit del lloro( em vaig fer enrere amb la presa d'orfidal) pel matí trobem un hotel portat per uns espanyols. És agradable i les habitacions estan netes ( a més, hi ha aigua calenta!). Tenen un talla gespa força divertit. 

La sessió matinal de surf, avui ha estat memorable. Per fi, hem trobat una dreta! Per arribar a l'onada, hem llogat una barqueta/patera amb capità( un nen d'uns 14 anys amb el cabell decolorar i fan de Messi). Ens hem forrat a pillar onades. 

A les 20h30 dos treballadors de l'hotel m'acompanyen a l'aeroport. Lombok es fosc i tenim mitja hora de viatge, mitja hora veient desenes i desenes de dones amb vel integral caminant per la carretera, dones i nens, cap home. Queden 6 dies pel final de ramadan i és a les nits quan es veu més moviment. Per què només veig dones? No ho se. Arribem a l'espectacular aeroport de Praya i el vol arriba amb retard, proposo als nois d'anar fer un cafè. Però curiosament, no hi ha bars. A l'exterior de l'aeroport hi ha una cinquantena de paradetes, amb dependentes musulmanes on serveixen cafè amb termos i venen altres productes. A cada paradeta, hi ha una alfombra on els clients ens asseiem ( 3 o 4 clients per paradeta) previament descalçats. Fa fred, pero no penso provar el cafè. Menjo, aixó sí, uns snscks de plàtan deshidratat. Tothom em mira i riu, sóc un puto guiri, amb cara de guiri i una videocàmera a les mans. 

Passades les 22h arriba la Sandra. L'he trobat molt a faltar i estic feliç de veure-la. 

Pel matí del dia 3 repetim l'operació barca-surfing. M'encanten les onades de Lombok, de dretes i fàcils, ideal per un Espumilla com jo. Han estat a punt de partir-me la cara, he saltat dues onades seguides al mateix tiu. El molt desgraciat no ha parat d'escridessar-me mentre jo m'he excusat mil i una vegades ( tot i que per dins he pensat: si no vols disculpar-me,  fote't rus desgraciat,  ves a Balangan i posa't així de xulo que això és terra d'espumilles...).

Per la tarda hem anat, un cop més,  a veure la posta de Sol, aquesta vegada a un cap elevat de l'illa des d'on hem pogut observar tots els golfs i accidents de Lombok. Amazing. 

INDONÈSIA (III) Real waves at Balangan

La blue party de la disco Cocoon va ser un festival i ens va demostrar que a Indo hi ha vida a part del danzacuduro. 

Com que aquí l'alcohol d'importació  és extremadament car ( una ampolla de bacardi al super costa uns 40 euros i a la discoteca millor ni saber-ho) vam decidir anar al Carrefour ( sí Carrefour) i comprar una empolla petita de ginebra, de marca blanca, suficient per prendre 3 gintònics.

 A la nit, ens vam posar les nostres millors gales ( és a dir, la mateixa samarreta i els mateixos pantalons curts que cada nit) i vam anar a moure l'esquelet al club. Val a dir que, al ritme del house apolero dels anys 90( Basmenjaxx i FatBoySlim inclòs), i de la veu d'una dona de color rotllo Shirley Bassey( veu brutal) vaig poder desengrassar i recuperar el meu moviment  d' espatlla i el meu cop de melucs arxiconegut a l'escena barcelonina d'aquella época. 

Va ser una nit divertida i, fent una excepció, ens posàvem a dormir vora les 2 de la matinada.

Al dia següent, un xic ressacosos ( no molt la veritat, no ens vam excedir) feiem el check out i, notícia, jo canviava de roba! Arribat aquest punt vull aclarir una cosa. Viatjo amb poca roba i l'he de dosificar. Durant el dia, em passejo amb banyador i una samarreta de tirants ( quan en duc perque sovint estic a la platja sense samarreta). Aquesta samarreta la faig durar uns quants dies, no vull ser escatològic, gens ni mica, però de debò, jo no suo gaire i amb tirants menys. Quan cau el sol em poso calçotets, pantaló curt i samarreta ( sense tirants). Tenint en compte que en un dia normal ( a Catalunya) tothom es posa una muda durant tota la  jornada que és d'unes 13 hores i que fins i tot les jornades a vegades s'allarguen 2 o 3 hores més, el fet que jo porti exactament la mateixa roba 5 dies seguits durant 3 o 4 hores cada dia (des que es posa el sol fins que vaig a dormir) hem fa constatar que, fins i tot de viatge, sóc un tiu net i polit. I sé que els viatgers i viatjats m'entendran. 

És cert però, que després de la Blue Party, la roba de nit va anar sola, i demanant-me un descans, directa a la bossa de la roba bruta. 

Ara portem 3 nits a la península de Bukit, concretament a Balangan. Això es brutal. Mai, mai a la vida havia vist unes onades tant llargues i perfectes. 

Dormim en un hotel super acollidor i suficientment net a sobre d'un petit penyassegat amb vaques pastant, prou a prop de l'aigua per anar-hi caminant( no més de 5 min) i prou elevat en cas de tsunami ( és una broma, hi ha uns bungalows molt econòmics  a peu de platja però hi ha rates i jo tinc fòbia a les rates). Les postes de sol a Balangan són de pel.lícula. 

La platja, solitària ( tret de surfistes bàsicament australians) és de sorra quasi blanca i l'aigua de color blau turquesa amb fons de corall. Quan el mar ens ha deixat, hem  fet algunes sessions de surf boníssimes. Avui,especialment, hem agafat alguna bona onada tot i ser totes d'esquerres.  Ahir però, vam haver de desistir; onades de 9 peus ( gaire bé de 3 metres) ens van convidar a quedar-nos a la platja a observar i a envejar els surfistes de debò.

Demà marxem, amb la sensació d'haver  trobat el paradís però amb ganes de trobar-ne un de, com a mínim,semblant. Pròxima parada: Lombok. 

Abans però, haurem de deixar la nostra estimada companya de viatge: la moto. Gràcies moto. T'has portat molt bé. 

INDONÈSIA (II). Cangoo i Seminyac

Deixem Kuta, el dia 22 de juliol després d'haver-nos abastit d'una llicència de conducció  ( no sabem fins a quin punt legal) i d'una moto de 125cc a un preu molt raonable, una scooter. La moto porta incorporada una peça per poder posar-hi  les taules. Carregats com a mules, 3 motxilles i dues taules emprenem el viatge cap a Medewi, al nord. Tan sols amb 10 min de conducció ens hem adonat que ha estat un error. Aquí, el menda no sap conduir motos( no n'he conduit mai cap) i el pobre willy haurà de xupar-se tot el viatge soportant el pes ( i anar fent contrapes) de dues pesones i uns quants bultos. 

Hauríem d'haver llogat un cotxe. 

Decidim seguir( pa lante como los de alicante), sortir de Kuta ja es tot un xou. Quants cotxes! Quantes motos! Quants carros de venedors ambulants de cacauets!! 

En el trajecte, evidentment, ens perdem. Portem més d'una hora i mitja de viatge i sembla que hàgim estat donant voltes sobre nosaltres mateixos, no ens hem allunyat més de 20km de kuta. No arribarem a Medwi ni en broma, mirant el mapa i preguntant, arribem a Echo Beach, la platja de Cangoo. Aquí ens quedem. 

Trobem un hotel més o menys agradable i a bon preu. 

Echo Beach és una platja de roques i sorra. Tocant la platja, i amb vistes privilegiades,  hi ha 5 o 6 cafés/restaurants i un temble Hinduista força gran. Hi ha bones onades quan no hi fa vent. Però fa vent durant prácticament tot el dia. Passem 3 nits a Cangoo, tot i no tenir res d'especial s'hi está bé i el responsable de l'hotel és molt amable. De fet, aquí a Bali, de moment, tothom és super amable, sempre somriuen. 

La vida nostra aquí és fàcil, qui ens veiés diria que som molt vagos. Ens aixequem, fem ( o intentem fer)1h30 de surf, esmorzem, jo llegeixo una estona, el guillem veu algun programa de TV que t'he descarregat en el mòvil. tornem a entrar a l'aigua, a les 13h dinem ( nasi goreng o alguna de les seves variants), fem una becaina ( més de dues hores es considera becaina o ja és dormir profundament?) ens aixequem, anem a veure el mar, quina mandra entrar, no entrem. Poden passar algunes hores ( les dediquem a llegir, a pensar, a parlar...) fins que el sol cau. Observem la posta de sol, sempre és una sensació especial veure endinsar-se el sol en el mar. 

Seguim parlant, pensant o llegint( sovint acompanyats d'una cervesa). Busquem un lloc per sopar. Abans de les 23h ja estem al llit. No hem fet massa cosa en tot el dia, però caiem fregits. 

El dia 24, ens saltem la siesta, agafem la moto i anem a visitar el temple de Tannah Alot. El camí és espectacular, centenars de terrasses d'espigues d'arròs cultivat, i pobles molt rustics amb un únic carrer principal. Tanna Alot és un enorme temple Hindú situat a tocar del mar, al nord de Cangoo. 

Es troba tan a prop de l'aigua que, quan hi ha marea alta queda totalment rodejat d'aigua i no s'hi pot accedir. nosaltres ens hi podem acostar perquè hi anem amb baixamar. El recinte és enorme, el temple bonic, sembla fet ( i potser estar fet) de la mateixa roca que l'assenta. És d'aquesta roca, a tocar de mar, on hi brolla aigua dolça, pels creients, divinia. Després d'una humil aportació ( i d'haver fet cua rere altres turistes)  bec d'aquesta aigua i em deixo beneir per dos monjos. Em posen aigua al coll i al front i m'hi enganxen arròs. 

El dia 25 fem les maletes. Marxem altra vegada cap al sud. Volem arribar a la península de Bukit. Trigarem per això 2 dies en arribar. No perquè estigui lluny sinó perquè ens quedem a mig camí, a Seminyac. Les onades són fàcils a Seminyac; el surf vertader ( i acollonidor)de Bukit pot esperar. 

Seminyac està just al costat de Kuta, però es molt més tranquil. És in lloc ideal per famílies. Dormim a 1 min del mar, per a mi ideal. Portava tot l'any esperant poder fer això: Surf, menjar, dormir i llegir, res més( només em falta la Sandra).Parlant de llegir, estic devorant els llibres. Amb pena vaig deixar inacabada la biografia de Napoleó a casa ( buf, com pesava i a l'e-book no l'he trobat). En aquests sis dies m'he cruspit "El abuelo que saltó por ka ventana y se largo"( divertida i satírica visió de la història del s.XX) i "Ensayo sobre la ceguera"( que gran José Saramago!). Ara estic llegint "David Copperfield( aquest em durarà uns quants dies).

Avui és divendres, toca juerga ( viatjo amb mr Willy manduka) i davant de l'hotel hi ha una disco que es diu Cocoon on s'hi celebra una festa. 

Prometo demà arribar a Bukit, el corall ens crida i, amb ell, les onades de veritat(quina por). 

INDONÈSIA ( I ) Kuta

No m'entretindré en explicar les vicissituds del viatge. Passar 24h entre avions i aeroports mai és divertit. Dinar ( porqueria) 3 cops seguits ( sense sopar o esmorzar), no saber a quina hora vius  o no saber si és de dia o és de nit mai és ni agradable ni molt menys interessant.  Et salven tan sols les ganes d'arribar, de descobrir un país nou, de poder desconectar de la feina i, sobretot, d'agafar onades. Si no fos per això, viatjar en avió seria una autèntica merda. 

Arribem a kuta (Bali) a la 1 de la nit del dia 19 de juliol. Arribar de nit sempre et crea una sensació estranya, de certa inseguretat, sembla que tothom et vulgui prendre el pèl.  El taxi ens porta a l'hotel que ja tenim reservat. "Sandy Beach Hotel". Hi estarem 2 o 3 dies. Estem cansats i, malgrat el jet lag, dormim com bebès  fins les 10 del matí del dia següent. 

Hem llogat l'hotel a cegues, no tenim ni idea on som.   Pel matí, després d'esmorzar, fem una volta de reconeixement. Tenim la platja a 5 min, el mar ens crida pero abans caminem fins el centre del poble ( o ciutat). 

Kuta és una ciutat volcada al turisme, plagada de tendes de surf de les millors marques amb uns preus gens populars alternades amb peties tendes plenes de falsificacions poc contrastades. Hi ha molt trànsit durant el dia ( i un  escandalós tràfic per la nit). Una barreja d'olors ens dóna  la benvinguda a Àsia. Entre l'olor d'aigua no potable i el fum dels vehicles, hi podem distingir també la del menjar asiàtic,  una olor que, presumiblement, ens acompanyarà tot el viatge. Però distingim també una fragància agradable, encens. Kuta està plagat de minitemples hindus. Davant de cada minitemple, o a qualsevol  carrer hi ha uns cistells quadriculats d'uns 15cm amb flors i encens cremant, és una olor agradable, curiosa. 

El temps de caminar s'ha esgotat, ens posem el banyador, agafem les taules i anem a fer allò per el qual hem vingut: surfing a l'oceà Índic. 

El jet lag continua, la siesta ( o bacaina) que ens peguem després de dinar  és monumental: 3 hores, estem força tullits. Són les 19h, el sol ja ha caigut i sortim a descobrir l'esbojarrada nit de Kuta. 

La nit aquí és tremenda. Decidim anar a sopar al night market ( la Lonely planet el recomana); de camí topem amb infinitat de gent diversa. Turistes amb cara de turista, venedors insistents  de rellotges, camells oferint hashis o magic mushroms, senyores devotes ofrenant encens als temples i senyores no tant devotes ofertant-se a elles nateixes i a les seves joves amigues  al so de: "massaaage, young women...". Personalment, m'ha semblat curiós la quantitat d'homes que ens han volgut vendre piles. Piles? Per què piles?

Sopem al night market per un preu més que  assequible, uns 3 euros per persona. Habent menjat tornem al centre anb ganes de fer una copa. Els pesats de les piles tornen a oferir-me'n. Per què venen piles??Li pregunto al Guillem i em diu que no son piles que són pastilles. Com? Pastilles? Cometo l'error de parar a un d'aquests venedors( traficant) perquè em deixi veure les piles que diu el Guillem que no són piles. Efectivament, no són piles. Son 4 paquets de forma cilíndrica ( semblants a les piles, això sí). Cada cilindre conté  10 o 12 pastilletes blanques. El venedor( o traficant) m'explica que són "power" ( i amb això ho diu tot i alhora no em diu re) i em diu el preu( que no recordo). Li dic, evidentment, que no però ell  insisteix. No només això, sinó que, del no res apareixen altres venedors ( o traficants) amb diferents caixes de medicaments ( no aspirines precisament) entre les quals hi llegeixo " Viagra". Collons, aquests Balinesos, van forts. Conseguim desempellegar-nos-en ficant-nos a dins un pub.

Sembla que és el pub de moda, per entrar ens registren de dalt a baix( després de l'atemptat de 2002 s'han de curar smb salut). El local es diu skygarden i és sociològicament digne de veure. Té 4 plantes, a dins hi ha moltes sales, algunes més "tranquiles" amb restaurant, altres,  enormes, amb gent ballant, gogo's balineses en biquini a sobre de pòdiums i música amb volum molt per sobre del que els meus acúfens poden resistir. A dalt hi ha una terrassa amb vistes de tot Kuta, la música està igualment alta.És una macrodiscoteca en tota regla plena tant de guiris com de gent local, tots, això sí,  intoxicats per l'alcohol.   En William i jo ens partim una copa ( mescla de tots els alcohols possibles) al ritme del danzacuduro i Johny la gente està muy loca. Són les 23h de la nit, la gent està molt boja i aquest no és el nostre lloc. A les 00h en punt ja estem dormint al llit de l'hotel.

Passem el dia 21 fent surfing a la pkatja de Kuta i planejant la ruta pels següents dies. Necessitem aconseguir una llicència per conduir i una moto. 

Kuta, no té res d'especial i, alhora, és digne de veure. Demà marxem direcció Medewi.